LA TRADUCCIÓ DE TOPÒNIMS
El darrer butlletí que dediquem a l’Any Fabra tracta sobre la traducció de topònims. Fabra parla d’aquest tema en cinc converses (665, 685, 687, 839 i 840), publicades al diari La Publicitat l’any 1925 (les tres primeres) i el 1928 (les dues darreres), de les quals reproduïm algun fragment:
|
665
[...] A part que és cosa sabuda que avui es tendeix més aviat a respectar els noms geogràfics estrangers que no pas a traduir-los o introduir-hi qualsevol modificació, hi ha el fet que el català admet perfectament la n final, de manera que un mot com Tetuan no és pas menys català que Tetuà, i res no ens induiria a considerar aquest com a més català que aquell si no fos que, en comparar-lo, pensem en l’espanyol.
No havent-hi cap raó especial per a la supressió de la n originària de Tetuan, mai segurament no se’ns hauria ocorregut de suprimir-la si no fos que als mots espanyols en án el català sol oposar mots en à. Però si és solament si Tetuà és fill d’una proporció que diu volcán: volcà o capitán: capità: : [sic] Tetuán: Tetuà, llavors és evident que aquesta forma Tetuà és un castellanisme, ço és una forma a la qual hem pervingut per la intervenció de l’espanyol.
Tenint el català noms ben catalans terminats en n (son, Ramon, pregon, gran, etc.), és clar que pot perfectament admetre un mot com Tetuan o Xexuan, com admet Berlín, Dublín, Ceilan, etc. [...] |
|
685
En llegir, en un diari d’avui, «l’arquebisbe de Sant Domènec», no hem caigut que es tractava de la república de Santo Domingo fins que, més endavant, el context ens ha assabentat que, amb aquella denominació, es designava aquesta república antillana. Per què aquesta mania de traduir els noms geogràfics? [...] |
|
687
[...] Que una ciutat estrangera ja té d’antic una denominació catalana: és molt enraonat de conservar-li aquesta denominació. Tals Londres, Nàpols, Milà. [...] Però, quan això no s’ha esdevingut, quan no hi ha raons especials que aconsellin de modificar el nom estranger, el millor és d’adoptar-lo en la seva forma originària sense preocupar-nos si té una terminació no catalana (Toledo, Burgos, Logroño) o si ell o un seu element admet una traducció catalana (San Lucas, Saint-Étienne, Ciudad Real, Newcastle). [...] |
|
839
[...] En primer lloc hi ha la qüestió àrdua de quins són els noms que hem de sotmetre a una catalanització i quins els que hem de deixar intactes.
Tothom està d’acord a escriure Nàpols, Londres, Viena (catalanitzats); suposem que tothom està d’acord a escriure Reims, Oporto, York (intactes); però hi ha molts noms en què hom vacil·la entre la forma intacta i una forma més o menys catalanitzada; sobretot es troben en aquest cas els noms compostos en què un dels elements és un adjectiu o un nom comú, per exemple, New-York o Buenos Aires. En tot cas cal no caure en l’error de respectar com a originals les adaptacions castellanes: podem dubtar entre Milà i Milano, però no entre Milà i Milán; podem dubtar entre Nova-York i New-York, però no entre Nova-York i Nueva-York. [...] |
En resum, Fabra, per mitjà d’aquestes converses, recomana fer servir la forma original dels topònims (sense traduir), excepte en els casos en què l’equivalent en català tingui un ús consolidat.
Aquest criteri segueix plenament vigent actualment, de manera que, per exemple, optem per les formes Borgonya (i no Bourgogne), Bordeus (i no Bordeaux), Londres (i no London), Munic (i no München), Torí (i no Torino), etc., que tenen una tradició en català i un ús consolidat, però no traduïm, en canvi, noms com San Francisco, La Paz, Georgetown o Las Vegas, entre molts altres.
Si teniu dubtes a l’hora d’escriure topònims estrangers, us recomanem que consulteu l’apartat «Topònims» del portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l’És a Dir, que recull una llarga llista de topònims del món i també dels territoris de parla catalana. A més, el web disposa d’un cercador que us permetrà escriure-hi directament el topònim que us fa dubtar.
Diccionari
de la llengua catalana (DIEC2)
|
Gramàtica
de la llengua catalana (GIEC)
|
Ortografia
catalana (OIEC)
|
obres normatives de referència
de la llengua catalana
|
