EL COMPLEMENT DIRECTE DE PERSONA
En el Vet Aquí! del mes de maig reproduïm dues converses filològiques: d’una banda, la número 113 (publicada al diari La Publicitat el 5 d’abril de 1920), que tracta sobre l’ús inadequat de la preposició a davant del complement directe de persona, i, de l’altra, la número 117 (del 10 d’abril de 1920), que explica com distingir el complement directe de l’indirecte:
|
113
La majoria dels castellanismes sintàctics del català modern són molt més freqüents en la llengua escrita que en la llengua parlada. N’és un bon exemple l’ús que aquella fa de la preposició a en els complements directes, dient normalment Veure a la reina en lloc de Veure la reina.
Prou ha estat combatut aquest castellanisme, prou ha estat dit vegades que el complement directe ha d’anar sense preposició (tret de casos excepcionalíssims); però […] el complement directe de persona continua essent habitualment construït amb la preposició a, exactament com en castellà.
Convindria que els escriptors tinguessin sempre ben presents les construccions a evitar per tal que no les deixessin passar inadvertidament en llurs escrits. Si l’escriptor, assabentat que cal rebutjar l’ús de la preposició a en els complements directes, cada cop que li venia a la ploma aquesta preposició davant una designació de persona (a la reina), s’aturava un moment a considerar si aquesta designació és un complement directe o un complement altre que el directe, evitaria fàcilment d’incórrer en el castellanisme en qüestió, vist que no és pas gens difícil de conèixer si un complement és directe. Hi ha mitjans podríem dir mecànics de conèixer-ho, que no exigeixen pas grans coneixements gramaticals. |
|
117
Una proposició com Havem escrit una carta a la mestra, reemplaçant-hi el complement a la mestra per un pronom feble, esdevé Li havem escrit una carta. El fet de revestir el pronom la forma li ens indica que el complement en qüestió és un complement indirecte. La preposició a hi ha d’ésser mantinguda.
Una proposició com Sovint trobem a la mestra al teatre, reemplaçant-hi el complement a la mestra per un pronom feble, esdevé Sovint la trobem al teatre. El fet de revestir el pronom la forma la ens indica que el complement en qüestió és un complement directe. La preposició a hi ha d’ésser omesa: Sovint trobem la mestra al teatre.
L’aplicació d’aquesta regla exigeix, si el complement està en plural, de posar-lo en singular abans de fer la substitució del nom pel pronom.
Suposem, en efecte, les dues proposicions: Havem pujat el dinar als convalescents. Havem pujat als convalescents al segon pis.
Si en aquestes proposicions reemplaçàvem als convalescents per un pronom feble, farien:
Els havem pujat el dinar. Els havem pujat al segon pis.
La forma del pronom no ens diu res tocant la naturalesa del complement, que és indirecte en la primera proposició i directe en la segona. Però si posem el complement en singular (el convalescent), llavors la substitució del complement per un pronom feble dóna:
Li havem pujat el dinar. L’havem pujat al segon pis.
I la naturalesa del complement, indirecte en la primera proposició i directe en la segona, ens ve indicada per la forma que revesteix el pronom, li en la primera i l’ en la segona. En la primera mantindrem la preposició a; en la segona, l’ometrem: Havem pujat el dinar als convalescents; però Havem pujat els convalescents al segon pis. |
Fixeu-vos que aquest error de precedir de la preposició a el complement directe de persona el seguim arrossegant actualment, gairebé cent anys després que Fabra en parlés en les seves converses filològiques. És per aquest motiu que al Vet Aquí! del mes de març del 2016 vam dedicar un dels blocs del butlletí a aquest tema:
|
EL VERB AUTORITZAR
Aquí tenim la frase enverinada del passat mes de febrer:
Agustí Sala, amb el DNI 78984569, autoritzo a Joaquim Pérez, amb el DNI 63285491, perquè reculli el meu certificat d’assistència al curs.
En aquest cas, la partícula que enverina la frase és pràcticament imperceptible: la preposició a.
Fixeu-vos que sovint es tendeix a precedir d’una a els complements directes quan fan referència a una persona, la qual cosa, en català, no s’ajusta a la normativa. En castellà, en canvi, sí que és correcte introduir aquests complements directes amb la preposició.
Però:
Noteu que quan el complement directe recau en un objecte no se sol cometre aquest error de precedir-lo de la preposició:
Per tant, quan us trobeu amb un verb que demani un complement directe de persona, com és ara el cas del verb autoritzar, recordeu que no heu de precedir aquest complement de la preposició a.
En butlletins anteriors hem vist altres verbs que tenen aquest mateix comportament: felicitar, citar, instar, condemnar, abonar, nomenar, imposar, convocar, convidar, invitar, etcètera.
Aquesta és, doncs, la frase enverinada un cop corregida:
|
Vaig veure
Cal tenir en compte, però, que la preposició a pot aparèixer davant del complement directe de persona en alguns casos molt concrets. A continuació, esmentem els més habituals, que exemplifiquem amb frases extretes de la nova Gramàtica de la llengua catalana (GIEC):
a) Davant un pronom personal fort (jo, mi, tu, ell, si...) que està duplicat amb un pronom feble (em, et, el, la, ens, us...):
Em volen invitar a mi, però també a tu.
b) Davant un complement directe que està duplicat amb el pronom ens o us:
Únicament us han convidat als que formeu part de la junta directiva.
c) En l’expressió l’un a l’altre, que reforça el sentit de reciprocitat expressat per un pronom feble:
Ens vam mirar l’un a l’altre sense dir-nos res.
d) Davant tothom, cadascú, qualsevol, ningú, algú, etc. En aquest cas, la preposició a és optativa:
D’un temps ençà critica tothom.
D’un temps ençà critica a tothom.
e) Per evitar oracions ambigües (cal tenir en compte, però, que l’ús de la preposició és optatiu):
A qui estima la mare?
Qui estima la mare?
Mira a quantes ballarines acompanyen aquests músics.
Mira quantes ballarines acompanyen aquests músics.
Presentarà la documentació la seva advocada, a la qual acompanyarà la procuradora de l’empresa.
Presentarà la documentació la seva advocada, la qual acompanyarà la procuradora de l’empresa.
En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir a les més qualificades.
En igualtat de condicions, tenen potestat d’elegir les més qualificades.
Diccionari
de la llengua catalana (DIEC2)
|
Gramàtica
de la llengua catalana (GIEC)
|
Ortografia
catalana (OIEC)
|
obres normatives de referència
de la llengua catalana
|
