L’OMISSIÓ DE LA CONJUNCIÓ QUE
En el Vet Aquí! d’aquest mes ens fixem en la conversa número 271 de Pompeu Fabra (publicada al diari La Publicitat el 26 de novembre de 1922), que parla de l’omissió inadequada de la conjunció que, i la complementem amb exemples extrets de les converses 380 i 759.
|
271
«Com sembla continua pensant encara.» Heu’s aquí un exemple de l’omissió de la conjunció que, avui bastant freqüent en el català literari.
Una oració, ço és, un grup de mots en què figura un verb en un temps personal, pot fer, com sabem, de membre d’una altra oració, dita principal; en pot ésser el subjecte, el predicatiu, un complement; en «És cert que demà arriba?», l’oració demà arriba és el subjecte del verb és, com en «És cert això?» el subjecte del verb és és el mot això; en les dues oracions «Sé la resposta» i «Sé que no vindrà», el verb sé porta un complement directe, que en la primera és la resposta i en la segona l’oració no vindrà. Ara bé, en català, una oració que fa de membre d’una altra oració s’enllaça sempre amb aquesta mitjançant una conjunció; no diem «És cert demà arriba», sinó «És cert que demà arriba»; no diem «Sé no vindrà» sinó «Sé que no vindrà». Així, el passatge transcrit més amunt ens sona poc català (encara que, en català medieval trobem exemples d’omissió de la conjunció que). El català actual vol que es digui: «… com sembla que continua pensant encara». Ometent que no fem sinó imitar una construcció espanyola, en espanyol mateix (creiem) no gaire recomanable. |
Exemples extrets d’altres converses (els equivalents correctes són nostres):
Li agrairem tingui l’amabilitat de trametre’ns qualsevol publicació que cregui pugui esdevenir útil al nostre objecte. [Conversa núm. 380]
Li agrairem que tingui l’amabilitat de trametre’ns qualsevol publicació que cregui que pugui esdevenir útil al nostre objecte.
M’alegraria vinguessis demà. [Conversa núm. 759]
M’alegraria que vinguessis demà.
Li preguem faci tal cosa. [Conversa núm. 759]
Li preguem que faci tal cosa.
La tendència a ometre la conjunció que quan introdueix una oració subordinada substantiva es continua mantenint actualment, sobretot en els textos de l’àmbit administratiu i jurídic. Tal com ja apuntava Fabra en la seva conversa, aquesta omissió és inadequada. De fet, al Vet Aquí! del mes d’abril de 2013 ja vam abordar aquesta qüestió:
|
LA CONJUNCIÓ QUE
En el llenguatge administratiu i jurídic sovint trobem expressions incorrectes en les quals s’ha omès la conjunció que. Es tracta de frases en què el verb principal (sol·licitar, demanar, acordar, etc.) expressa una petició, una voluntat o una decisió que es pot substituir pel pronom això:
Per tant, en aquestes construccions cal escriure a continuació del verb la conjunció que.
|
D’altra banda, en relació amb aquest tema, la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) deixa ben clar, a la pàgina 1001, que l’ús de la conjunció que és del tot necessari:
«A diferència d’alguna altra llengua romànica com l’italià i el castellà, el català modern no omet mai la conjunció que en una oració subordinada substantiva amb verb flexionat».
Alguns dels exemples que dona la GIEC són els següents (els equivalents incorrectes són nostres):
Li agrairem tingui l’amabilitat d’avisar-nos.
Li agrairem que tingui l’amabilitat d’avisar-nos.
Espero tingueu un bon viatge.
Espero que tingueu un bon viatge.
Per acabar, noteu que, si bé Fabra posa en dubte que en castellà sigui correcta l’omissió de la conjunció que, aquesta omissió, tal com esmenta la GIEC, és adequada, tot i que, d’acord amb el Diccionario panhispánico de dudas de la Real Academia Española (RAE), és preferible mantenir la conjunció.
Diccionari
de la llengua catalana (DIEC2)
|
Gramàtica
de la llengua catalana (GIEC)
|
Ortografia
catalana (OIEC)
|
obres normatives de referència
de la llengua catalana
|
