NO RES MENYS, TOTA VEGADA QUE I POSAT QUE
Centrem el butlletí d’aquest mes en la conversa filològica número 456 (publicada al diari La Publicitat el 4 d’octubre de 1923), en què Fabra parla de l’ús inadequat de tres locucions: no res menys, tota vegada que i posat que.
|
456
Un fet freqüent, quan es reintrodueix en la llengua una conjunció antiga, és que molts li donen una valor diferent de la que realment tenia. Això ha passat, com ja havem notat en altres converses, amb la locució no res menys (= asimismo), de la qual han fet molts una conjunció adversativa (= no obstante), així com la locució tota vegada que (condicional) que havem fet l’equivalent de toda vez que. El mateix fet observem amb la locució posat que, que molts usen significant puesto que (causal), quan en català antic la trobem constantment usada com a conjunció condicional (= si és cas que):
«En la primera estan les ànimes dels infants, e generalment de tota persona que no haja rebut baptisme, posat que haja ben viscut en lo món.»
«No és meravella si aquelles fan errades, posat que algunes ne facen, ço que no crech.» |
D’aquestes tres formes, no res menys ja no s’utilitza actualment: ha estat bandejada per nogensmenys, que precisament té el matís adversatiu que Fabra advertia que no havia de tenir no res menys (per tant, no equival a així mateix, a més, etc., sinó a tot i que, encara que, no obstant això, tanmateix, etc.).
La primera expressió és més genuïna; nogensmenys, aquesta té una antiguitat considerable. [exemple extret del DIEC2]
La primera expressió és més genuïna; tot i que aquesta té una antiguitat considerable.
Pel que fa a les altres dues formes, encara avui se’ls atribueixen uns usos que no tenen i que estan molt estesos en els documents de l’àmbit administratiu i jurídic.
Tota vegada que se segueix usant incorrectament, per influència de la forma del castellà toda vez que, com a sinònima d’atès que, vist que, ja que, perquè, etc. Tal com ja indicava Fabra en la seva conversa, tota vegada que, en català, expressa condició, no pas causa. Per tant, és sinònima de posat que, posat cas que, donat cas que, en cas que, sempre que, etc.
Tota vegada que em necessiti, aviseu-me. [exemple extret de la GIEC]
Posat que em necessiti, aviseu-me.
En cas que em necessiti, aviseu-me.
Passa el mateix amb la forma posat que: té valor condicional, no pas causal. Per tant, no l’hem de fer servir com a sinònima d’atès que, vist que, ja que, perquè, etc., sinó de sempre que, en cas que, posat cas que, donat cas que, etc.
Ho faré, posat que tothom hi estigui d’acord. [exemple extret de la GIEC]
Ho faré, en cas que tothom hi estigui d’acord.
Noteu que no hem de confondre posat que amb la construcció donat que. Posat que, tal com hem vist, expressa condició, mentre que donat que expressa causa i és sinònima, doncs, d’atès que, vist que, ja que, perquè, etc. Cal tenir en compte, però, que prèviament a l’aparició de la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC), la forma donat que amb valor causal es considerava inadequada.
Vam decidir deixar-ho córrer, donat que el guany del negoci era tan petit. [exemple extret de la GIEC]
Vam decidir deixar-ho córrer, posat que el guany del negoci era tan petit.
En relació amb posat que, la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC) diu el següent:
«No tenen valor causal les construccions encapçalades per posat que. Aquestes construccions tenien en la llengua antiga valor condicional o concessiu i s’han recuperat en la llengua actual amb valor condicional.» (pàg. 1121)
Amb tot, fixeu-vos que, si bé donat que té valor causal, quan es combina amb el mot cas (donat cas que) té valor condicional i, per tant, equival a posat cas que o posat que:
«La locució posat cas que, amb la seva variant posat que, s’usava en la llengua antiga amb valor condicional o amb valor concessiu. En la llengua actual s’ha reintroduït en registres formals, però només amb un valor condicional: Ho puc fer jo mateix, posat que ho considereu convenient; Posat cas que ell vingui, avisa’m. Amb el mateix valor i caràcter formal hi ha també la locució donat cas que: Donat cas que sigui veritat, aviseu-nos.» (GIEC, pàg. 1151)
Diccionari
de la llengua catalana (DIEC2)
|
Gramàtica
de la llengua catalana (GIEC)
|
Ortografia
catalana (OIEC)
|
obres normatives de referència
de la llengua catalana
|
