Una obra de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera, publicada per Brau Edicions, amb la col·laboració de la Diputació de Girona
Aquesta tarda s'ha presentat el llibre de Brau Edicions La pedra de Girona, l'esplendor del marbre blau, amb la participació dels autors, Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera; el vicepresident i diputat de Cultura de la Diputació de Girona, Albert Piñeira; l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, i l'editor, Xavier Albertí.
Aquest estudi explica la importància de la pedra de Girona -calcària nummulítica ametllada, anomenada marbre blau per la seva tonalitat- al llarg de cinc segles d'esplendor.
La pedra de Girona, l'esplendor del marbre blau és una visió de conjunt de la importància de la pedra de Girona al llarg de cinc segles, del XII al XVI, en els quals Girona n'esdevé el centre productor i exportador més important de l'antiga Corona d'Aragó.
En el llibre es destaca el paper de Girona en la producció i l'exportació de pedra a partir del segle XII i durant tota la baixa edat mitjana, en què el marbre blau era utilitzat per a l'arquitectura i l'escultura. Al llarg del segle XIII, es va expandint l'ús d'aquest material arreu del Principat i a partir del segle XIV experimenta una difusió massiva, sense que se'n conegui cap equivalent coetani al sud d'Europa. Alguns exemples d'edificis on s'ha utilitzat pedra de Girona són ben coneguts, encara que, en general, s'ignora que aquest va ser el material preferent en la seva construcció. Així, podem esmentar els claustres de Pedralbes, el Palau de la Generalitat a Barcelona, el claustre de Sant Joan de les Abadesses i la galeria superior del de Ripoll, el pati del Palau Episcopal de Tortosa o les finestres del Palau de la Generalitat Valenciana, entre d'altres.
Jordi Sagrera i Aradilla (Girona, 1965) és doctor en història. Des del 1994 és responsable del laboratori d'arqueologia de la Universitat de Girona. Ha dirigit nombroses intervencions arqueològiques d'època ibèrica, romana i medieval (Amer, Peralada, Sant Pere de Roda, els centres històrics de Girona, Peralada i Besalú, etc.). Investigador en projectes de recerca, arqueòleg municipal de Besalú i assessor en patrimoni històric per l'Ajuntament de Girona. Il·lustrador especialitzat en temes històrics i arqueològics. Té obra en publicacions de recerca i divulgació.
Miquel Àngel Fumanal Pagès (Barcelona, 1976) és doctor en història de l'art per la Universitat de Barcelona, amb la tesi La pedra de Girona, 1300-1350: L'esclat de l'escultura arquitectònica i cultural. La seva línia d'investigació principal és l'art medieval (sobretot escultura i vitrall) a la Corona d'Aragó. Ha participat en visites guiades, conferències, cursos, seminaris i congressos, nacionals i internacionals. Comissari de diverses exposicions, docent a l'Escola Superior d'Antiquaris de Barcelona i professor del Màster de patrimoni cultural i natural de la UdG. És president del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca (PEHOC) i jurat de les beques Francesc Eiximenis.
El vicepresident Albert Piñeira ha destacat en la seva intervenció que «la pedra de Girona és ambaixadora de la ciutat. Girona és present arreu del territori, representada per la seva pedra. Quan recorrem el país, i quan anem més enllà, en moltes cases senyorials, elements decoratius, claustres, esglésies... ens l'anirem trobant. Girona és una ciutat de pedra, tant perquè està bastida damunt d'un massís calcari nummulític com perquè es troba arreu: als seus monuments, als seus carrers, a les seves cases, en els seus topònims i fins i tot, m'atreviria a dir, com un fet intangible, en el caràcter a la ciutat».
Des de la Diputació de Girona s'ha col·laborat en la publicació d'aquest llibre ja que, segons Piñeira, representa una «aportació important en l'estudi sobre la rellevància que la pedra de Girona, aquest marbre blau, va tenir al llarg de més de cinc segles com a material constructiu. Dona al lector una visió de conjunt de la seva importància, i de com la ciutat va esdevenir el centre productor i exportador de pedra per a arquitectura i escultura més important de l'antiga Corona d'Aragó. I no només a l'entorn més proper, sinó també, com bé s'encarreguen de documentar els dos autors de l'obra, en llocs més allunyats».
