Història

L'etapa de constitució (1812-1835)

La primera vegada que es preveu la creació de diputacions arreu de l'Estat és a la Constitució sorgida de les Corts de Cadis l'any 1812. Tot i això, en aquesta carta magna no hi figura la divisió provincial actual i es considera el Principat de Catalunya una província única. Durant aquesta època la representació de l'ens l'assumeix Ignasi Solà, «propietari a Girona, Besalú i Olot». La Guerra del Francès obliga a deixar l'acord en suspens, i finalment l'abolició de la Constitució de Cadis, l'any 1814, deixa sense efecte la divisió provincial.

Durant el Trienni Liberal, amb el restabliment de la Constitució arran del pronunciament del coronel Rafael del Riego, s'estableix de nou la divisió provincial assajada a les Corts de Cadis i se celebren les primeres eleccions a diputats provincials. L'any 1822 es crea una nova divisió provincial de l'Estat en què Girona és, per primera vegada, una demarcació pròpia. La Diputació, integrada per cinc diputats, s'instal·la en un edifici de la plaça del Vi de Girona, que fa xamfrà amb la pujada del Pont de Pedra, però l'any 1823 es dissol un altre cop arran de l'entrada de les tropes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i del retorn al poder de Ferran VII.

L'organització provincial queda definitivament adoptada l'any 1833, quan Ferran VII mor i Maria Cristina de Borbó, la seva esposa, assumeix la regència amb el suport dels liberals. El ministre Javier de Burgos defineix un mapa provincial per a tot l'Estat i l'any següent es comença a editar el Butlletí Oficial de la Província. L'any 1835 es tornen a restaurar les diputacions i, novament, s'elegeixen diputats. L'any 1836 la institució s'instal·la a l'antic convent del Carme, que encara n'és la seu actual. El pressupost era de 64.000 rals.

 

El desenvolupament (1836-1908)

A partir del moment en què la Diputació disposa d'un marc legal i institucional estable, la corporació ja pot començar a normalitzar la seva activitat i a definir els àmbits de la seva política. Una de les primeres decisions en aquest sentit és la constitució de la Comissió Científica i Artística l'any 1838. Aquesta Comissió és el precedent de la prolífica Comissió Provincial de Monuments. L'any 1841 es crea l'Institut de Girona i, el mateix any, la corporació es dota del seu primer cos armat: la Guàrdia Provincial.

El 1844 apareix el primer Pla de Carreteres i el 1849 la Llei de beneficència trasllada a la Diputació la responsabilitat de l'atenció dels malalts psiquiàtrics, raó per la qual es decideix construir un hospital i gestionar la compra dels terrenys de Mas Cadell, a Salt. El 1855 l'ens crea la seva primera granja-escola, a Fortianell, i l'any següent dóna suport a la creació de la Biblioteca Pública de Girona.

Entre 1861 i 1870 la corporació pren un seguit de decisions polítiques i estratègiques que reforcen el rol d'institució representativa dels interessos de les comarques gironines a diferents àmbits: per exemple, aporta finançament perquè Narcís Monturiol pugui construir el seu famós submarí, s'oposa al projecte de transvasament d'aigües del Ter cap a Barcelona, funda la impremta de l'Hospici i obre el museu de Sant Pere de Galligants. Seguint aquesta mateixa tendència, es crea un nou cos armat, el de Tiradores de la Diputació, destinat a protegir els serveis de recaptació, i es formalitza la dependència administrativa de l'Hospital de Santa Caterina. L'etapa del desenvolupament de la institució i de la seva activitat es clou, paradoxalment, amb l'adhesió a l'última guerra colonial, símbol de la decadència espanyola: la Diputació subscriu 25.000 pessetes de l'emprèstit estatal per a la guerra de Cuba i Filipines (1898).

 

La Diputació i el compromís amb el primer catalanisme polític (1909-1923)

Coincidint amb la decadència colonial espanyola, a Catalunya es produeix un ressorgiment de la llengua, la cultura i la identitat nacional, que té multitud d'expressions polítiques, artístiques, literàries, arquitectòniques i intel·lectuals. Fruit d'això, i com a institució propera al sentiment social, la Diputació pren decisions i adopta polítiques en aquesta direcció. Així, l'any 1909 l'ens fa una proposta en defensa de la llengua catalana i de l'autonomia administrativa del Principat. Un any més tard col·loca la senyera al balcó de la seva seu, i el 1911 acorda participar en la redacció de les bases de la que posteriorment esdevindrà Mancomunitat de Catalunya. El 1915 la corporació s'adhereix a la Diada de la Llengua Catalana.

Del 1918 al 1922, a través de la Mancomunitat de Catalunya, es creen les biblioteques d'Olot i Figueres, i el 1920 la Diputació transfereix a la Mancomunitat els serveis de Cultura, Instrucció i Beneficència. El 1921, entre els membres de la corporació, hi ha un jove periodista i escriptor de prometedora carrera: Josep Pla, que és escollit diputat pel districte de la Bisbal d'Empordà. Aquest període s'estronca bruscament per la irrupció de la dictadura de Primo de Rivera.

 

La dictadura de Primo de Rivera (1924-1930)

L'any 1924 la dictadura sorgida arran del cop d'estat de Primo de Rivera (1923) i emparada per la monarquia, representada aleshores pel rei Alfons XIII, estronca la trajectòria nítidament catalana que havien emprès la Diputació i la Mancomunitat de Catalunya. Des d'aquell mateix any els diputats són escollits a dit.

El període de la dictadura es caracteritza per una reticència a tot el que podia ser sospitós de catalanisme i a qualsevol referència a la Mancomunitat i als seus èxits. La Diputació es dedica a qüestions prosaiques, algunes de les quals són de rellevància, com la redacció dels Estatuts de la Caixa d'Estalvis Provincial de la Diputació, la compra dels banys àrabs o diverses discussions sobre la política de ferrocarrils, molt de moda en aquella època. La caiguda del règim dictatorial (1930) serveix per evidenciar l'autèntic desig catalanista de la Diputació, ja que en la primera reunió ja demana al Govern espanyol el restabliment de la Mancomunitat de Catalunya i una amnistia per als delictes polítics.

 

La República (1931-1939)

L'arribada de la República, de l'autonomia de Catalunya i de la instauració de la Generalitat transformen el panorama polític i competencial de l'ens. D'entrada, des del 14 d'abril de 1931 totes les actes s'escriuen en català; a més, deixen de ser escrites a mà i passen a ser mecanografiades.

La Generalitat decideix dissoldre la Diputació com a tal i transformar-la en una comissaria delegada de la Generalitat. El primer comissari delegat és Josep Irla i Bosch, que posteriorment serà president de la Generalitat a l'exili. En aquest període, l'ensenyament de la llengua catalana esdevé una de les prioritats; fins i tot el filòleg Pompeu Fabra inaugura amb una conferència a Girona un curs de gramàtica catalana adreçat als funcionaris. També es produeix una fructífera activitat en el terreny patrimonial, com les obres a Sant Pere de Rodes, a Santa Maria de Vilabertran i a la ciutadella de Roses, i l'adquisició del temple de Sant Julià de Boada. Aquest és el període de la gran activitat literària i històrica de Carles Rahola, funcionari de la Diputació, en què publica constantment i obté un gran reconeixement pels seus treballs.

La proclamació de l'Estat català pel president de la Generalitat, Lluís Companys, frustrada per la intervenció de l'exèrcit, acaba amb l'empresonament del comissari delegat d'aleshores, Jesús Puig Pujades, per la seva vinculació a la revolta. El període posterior estarà marcat per la incertesa i la inestabilitat. L'any 1936, en menys de nou mesos, sis persones ocupen el càrrec de comissari delegat. En esclatar la Guerra Civil, la Comissaria s'apropia de la central telefònica de Ràdio Girona i de les companyies d'aigua i electricitat. El 4 febrer de 1939 les tropes del general Franco entren a la ciutat de Girona i el dia 7 ja hi ha una nova diputació, sorgida del nou règim.

 

La dictadura franquista (1939-1977)

Des del dia 7 de febrer de 1939 la Diputació està formada pels guanyadors de la Guerra Civil, i tots els seus representants són nomenats pel nou règim dictatorial. A més, es produeixen depuracions de funcionaris. Un d'ells, Carles Rahola i Llorens, periodista i escriptor, i un home de bé, és afusellat impunement el 15 de març.

Cinc anys més tard, el 1944, l'ens nomena president honorari el general Franco, responsable de la repressió que va posar fi a la vida de milers de persones, entre les quals hi ha la d'un dels funcionaris més il·lustres de la corporació. En un intent d'allunyar-se ràpidament del passat i superar la fragmentació social provocada per l'ensulsiada, la Diputació de Girona s'aboca a una frenètica activitat en molts àmbits.

Es presenten els nous projectes d'hospital i hospici als afores de la ciutat, se cedeixen els baixos de l'Hospici (la Casa de Cultura actual) per ubicar-hi la Biblioteca Pública, es torna a editar la Revista de Girona, es crea el Servei d'Investigacions Arqueològiques i el de Conservació de Monuments, i fins i tot es torna a mostrar l'oposició al transvasament d'aigües del Ter cap a Barcelona.

Hi ha uns quants àmbits en els quals la Diputació del període franquista llueix especialment: en el turístic, el patrimonial i el de les infraestructures viàries. En aquest període són remarcables els nous equipaments socials (llar infantil i hospital geriàtric); el Museu d'Ullastret, la fundació del Patronat Eiximenis, la Casa de Cultura de Girona, les gestions per construir l'aeroport de Vilobí d'Onyar (1967); els posicionaments a favor de la construcció del túnel de Toses; el suport a la creació del Col·legi Universitari, embrió de la futura UdG, de la UNED i de la Politècnica; i la creació del Consorci de la Costa Brava, de la Comunitat Turística de la Costa Brava i del Parc Natural del Montseny.

A finals del règim franquista, la Diputació inicia una tímida obertura cap a la llengua catalana, i el 1975, quan mor el dictador, promou un pla d'ensenyament del català a les escoles, per al qual aporta un milió de pessetes.

 

L'època democràtica (1977- )

Des de la mort del dictador Francisco Franco i fins a les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979, la Diputació de Girona continua estant formada per membres no escollits a través de les urnes; però, com ja havia passat en ocasions anteriors, ja manifesta una orientació clarament encaminada a facilitar el retorn democràtic. Així, el 1976 l'ens s'adhereix a l'homenatge a Carles Rahola i, per acord del Ple (1977), expressa la seva satisfacció per les negociacions entre el Govern de l'Estat i el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, perquè aquest torni de l'exili.

Durant aquest període d'incertesa, l'activitat continua: per exemple, s'engega el projecte de Museu d'Art i es constitueix el Patronat de Turisme de Girona. Tot i això, la primera Diputació sorgida de la voluntat popular i adscrita plenament al nou marc constitucional no es constituirà fins al 26 d'abril de 1979.

El darrer president de l'etapa no democràtica, Antoni Xuclà, cedeix la plaça al primer president que sorgeix de les urnes, Joan Vidal i Gayolà. A partir d'aleshores, la Diputació coneix una etapa de reviscolament i de retrobada amb les comarques gironines en tots els àmbits: el turisme, el patrimoni i les carreteres, i també la llengua, la identitat nacional i la contribució a la recuperació de l'autogovern del país.

Des de 1980, les actes es tornen a redactar ja definitivament en català i s'estén l'ús de la nostra llengua en la resta d'àmbits. La Diputació aborda nous plans d'ajuts als ajuntaments, adopta polítiques per millorar la cobertura telefònica i la recepció del senyal televisiu, millora els serveis i els dota de recursos, i aposta per comunicacions més modernes.

Paral·lelament, s'adapta el rol i les competències de la corporació al nou escenari que dibuixen, d'una banda, les competències i les atribucions de la Generalitat emanades de l'Estatut, i, de l'altra, les lleis d'ordenació del territori que, entre d'altres, creen els consells comarcals. La col·laboració amb la Generalitat i alhora la potenciació del seu paper com a representant de les comarques gironines i dels seus municipis són dues constants de l'època de la recuperació democràtica. Des de llavors, la vocació de servei públic als municipis i als ciutadans ha caracteritzat la corporació.

Pel que fa al futur de l'ens, l'Estatut d'autonomia de 2006 preveu la substitució de les diputacions pels consells de vegueries, un canvi que es portarà a terme quan el Parlament de Catalunya aprovi la llei ordinària de conversió corresponent.

 

Presidents de la Diputació de Girona des de l'any 1979

  • Joan Vidal i Gayolà

    (Del 26 d'abril de 1979 a l'11 de febrer de 1980)

  • Arcadi Calzada i Salavedra

    (De l'11 de febrer de 1980 al 9 de juny de 1983)

  • Salvador Carrera i Comes

    (Del 9 de juny de 1983 al 13 de juliol de 1987)

  • Josep Arnau i Figuerola

    (Del 13 de juliol de 1987 al 7 d'octubre de 1994)

  • Pere Macias i Arau

    (Del 7 d'octubre de 1994 al 20 de juny de 1996)

  • Frederic Suñer i Casadevall

    (Del 20 de juny de 1996 al 4 d'agost de 1999)

  • Carles Pàramo i Ponsetí

    (Del 4 d'agost de 1999 al 30 de juliol de 2007)

  • Enric Vilert i Butchosa

    (Del 30 de juliol de 2007 fins el 15 de juliol de 2011)

  • Jaume Torramadé i Ribas

    (Del 15 de juliol de 2011 fins el 29 de gener de 2013)

  • Joan Giraut i Cot

    (Del 29 de gener de 2013 fins al 3 de juliol de 2015)

  • Pere Vila i Fulcarà

    (Del 3 de juliol de 2015 fins al 24 de juliol de 2018)

  • Miquel Noguer i Planas

    (Del 24 de juliol de 2018 fins a l'actualitat)