confiança. El drapaire els va dir que eren lingots petits de plom i de coure per a les foneries, i que els pagaria molt bé aqueU metaU veU, perquè era buscat. Al parracaire no se li va veure mai més el pèl, ni per Osor ni pel seu poble. Temps després, algú va dir a l'estranyada família que l'havia vist per Barcelona, per cert, molt mudat De Uegendes referides a tresors, oDes d'or i estalvis amagats, n'hi ha més d'una a Osor. La majoria han estat i són llegendes i fabulacions fantàstiques de procedència popular hàbilment tramades. Ara bé, no tot han estat llegendes. N'hi ha més d'un a qui la llegenda se li ha fet realitat i s'ha trobat a les mans Dibuix de J. Surroca interpretant la llegenda de l'enrunament del castell de Sant Miquel de So/terra per les formigues, que hi van a morir cada tardo1: un bon grapat de monedes d'or antigues que algun osorenc, temerós dels bandolers o dels trabucaires, va amagar un Uunyà dia i, per algun motiu, restaren sempre més oblidades rere l'amagataU. Se suposa de diversos casos verídics, però, és clar, aqueUs a qui ha somrigut la fortuna han proc~rat caUar-s'ho, fer-se l'orni o fer-se fonedissos. Diu la Uegenda que des d'una casa d'Osor, mirant per una determinada finestra cap a Coll de Nafrè i en direcció a Querós, s'observa un punt casual on conflueixen tres eixos; just en la seva intersecció, hi ha amagada una oUa d'or ben plena. Durant anys, la gent d'Osor, mig seriosament mig en broma, es va trencar la closca i va perdre la vista fitant els maleïts tres eixos. Es veu que, fa una coDa d'anys, la Uegenda va deixar pas a la realitat. Diuen que un osorenc, casualment situat en la famosa finestra, per comptes de mirar enfora, cap a Querós, pensarós i tot fumant, mirava cap a l'interior de la casa, recolzat d'esquena a l'ampit De sobte, es va adonar que tres bigues de l'estança -()n es trobava per primera vegada a la seva vida-justament s'interseccionaven en un punt central, i ... la resta la deixem a la imaginació del lector. Quina alegria per als de la casa, oi? Llegenda? Veritat? Tant se val! Per últim, per tradició oral ha arribat un relat que diu que en el mas Gomis tenien un mosso tingut per beneit que cada capvespre que anava al moli per portar-hi blat, prop del pont del RipoU se li apareixia una cosa blanca abrigada amb un Uençol que li feia por. Ho va comentar al seu amo, que li va donar una escopeta carregada perquè disparés a l'aparició. Així ho va fer, però aquella cosa se li continuava apareixent malgrat que eU estava convençut que l'havia tocada. Aleshores, ho va explicar al moliner, tot dient-li que no volia anar-hi aqueDa hora perquè tenia por. El moliner li va dir que li deixés veure l'arma i es va adonar que estava carregada amb segon, de manera que dificilment podia ferir ningú. EU mateix li va carregar l'escopeta amb cartutxos de veritat i, l'endemà, certament, aqueDa cosa blanca va caure abatuda. El mosso, satisfet, va tornar cap al mas. Va trobar-hi la mestressa i li va dir que aqueU dia sí que havia matat la por. Però es quedà ben sorprès i esglaiat en sentir la resposta que li van fer: "Ara sí que l'has feta bona, que has matat l'amo!". Dibuix de l'Isaac d 'Aiguaviva inspirat en una llegenda oral de "por", ambientada entre el Gom is i el Ripoll. 83
osor
To see the actual publication please follow the link above