I ara, Déu sap el temps que s'ha escolat des del setembre de la mala anyada, des del rei que, escanyant la llibertat amb la mà, va deixar-nos profanada la campana de Sant Honorat. Però poc es pensava el rei valent, amb tanta voluntat i amb tanta fúria, que campana que toca a sometent el foc no li fa injúria. Que, si aixeca la forca i el punyal i l'ungla de les bèsties s'encomana, a la campana no li fa cap mal, que el so de la campana és immortal i encara sona la campana! Encara sona: hi ha qui IlO la sent, qui té l'orella molt rasposa, qui l'aparta com wz mal pensament, però ... encara repica a sometent llOStra campana fosa. Vosaltres, gent de bona voluntat, catalans de tota hora, IlO sentiu, caminant dins la ciutat, la campana de Sant Honorat? No la sentiu com plora? Escolteu, escolteu quin so més fi -no és el cor que us enganyatant si seguiu les mentes del camí com si palpeu el cor de la muntanya; tant si aneu amb la rella dins les mans, tant si el rem us fadiga i us aplana, si sou pobres, cridaires o bergants, fills de lluita o de calma casolana, tant se val! Que si sou catalans hi ha alguna cosa que us farà germans: aquest so i aquest plor de la campana! La varen despenjar de vora el cel, encara més amunt ara repica, ni grapa de botxí ni foc crudel de mal no poden fer-n'hi gens ni mica. Canons i lleis, i forques, això rai! Se'ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegar-nos mai la veu de la campana. 1923 SAGARRA, Josep Mar ia: Obra Completa, volum 3, Edicions 3 i 4, València, 1996, pp. 389-391. La mainada s'aplega a l'entorn de la campana de Schiller a Schaffhausen, Suïssa. 43
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above