Les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat conserven la campana de l'anterior convent, fundat l'any 1892, al vestíbul de la seva nova residència de Girona, inaugurada l'any 1990. Les missions caputxines varen portar el so quotidià dels evangelitzadors a Amèrica. Davant la violència integrista el darrer convent de clarisses d'Alger, després de sis dècades d'estada al Magrib, va ser acomiadat per la seva campana 1'1 de febrer de 1995 avançantse per primera vegada a la veu del muetzí de la mesquita del barri de Bologhine. La campana de la cartoixa de Cada dia a toc de campana Josep M. Ballarín a Francesca, Jaume Cabré a Fra Junoy o l'agonia dels sons i altres autors s' han fet ressò de les relacions establertes entre les campanes i els/les cenobites. Els ermitans no han tingut igual sort. Manllevem per això un fragment referit a ells. Sentim les nou campanades centrals, procedents de l'edifici major, i les tres campanades més febles, cadencioses i tendres, amarades de malenconia, de totes i cada una de les ermites circumdants. Són els anacoretes que responen la crida cabdal, mig fraternal, mig autoritària, del seu p rior. Els sons planegen per l'aire buit, hialescent, que no para de purificar-se i de fer-se digne de la unció envelopant. El pas dels sons apaïsats i amplificats, talment un onatge cansat, MoP.talegre no va tocar la nit de l'incendi que va devastar el cenobi l'agost de 1994 i que va costar la vida d'un fill de Sant Bru. Els cartoixans són els únics monjos que observen el rés de mitjanit: maitines. Frère Jacques, probablement el frare campaner més famós del món. cerimonial i lent, és pungent i feble a la vegada i omple els ermitans de tristesa dolça, d 'enyorança, tal volta, de llars abandonades, de pares vells i sols, de mares ploroses i eixarreides, de germans que potser ja ni coneixerien. La nit, les campanades devien fer-se més intimidants, més carregades encara de comunicacions subliminals, d'esgarrifances transcendents, de visions de bàratres imaginaris, demencials i debel·ladors. (Els imaginem, els penitents, enmig d'un caos ordenat, grotesc i creible, fet de psicosis estranyament plausibles, com aquelles de la "Comèdia de la mort", de Bresdin, exalçada un dia per Huysmans i avui, malauradament, inconeguda.). GARRABOU, Joan: "Cardó" a Serra d'Or, núm. 4 18, oclubre 1994, p. 31 . 33
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above