núvols, i estén la cortina alegre, ta veu vibra allí enlaire com copa d'or batent sobre cristall de roca, com soroll d'aigua gotejant sota volta de plata; si el cel és gris, estès sobre mantell d'or sobre la plana, ta veu es toma fosca, ton cant és mate i somort, i com un sospir s'apaga dintre tzt'mateixa; quan xiscla el vent al passar per les escletxes de ton trono, ta veu segueix al vent i amb ell se'n vola, com crit d'esglaiadora agonia, a córrer despietat, a eixordar les orelles de les plantes, a udolar sota les naus de les ruïnes, a entrar a les mateixes tombes, confós ton crit amb el xiscle neguitós de la ventada. ¡Que trista et queixes al sentir caure la pluja sobre ta esquena de bronzo! ¡Que alegre que et despertes amb la claror del dia! Que melangiosa sospires al sentir-lo morir darrera de les muntanyes! Quan tos fills et demanen que els alentís, ¡amb quin delit respires el vent de guerra que et volta, i com retrona ton crit de banda a banda de pàtria! Ta veu és allavores un cant d'entusiasme, un "ai!" neguitós d'alerta, un vibrant tremolor rebotent per les serres, i, trobant un eco en cada pit, la sublim invitació a la marxa de victòria i la promesa cantada de santa independència. Oh campana! Grandiosa ets si toques a mal temps: sembla que els núvols es rebolquin sobre teu i els trons vulguin ofegar ton crit; solemnial si estàs callada sondejant la gran nau misteriosa; enigmàtica i trista al comptar les hores de la vida, que s'escorren incansables; i gran ets sempre, gran quan sospires, gran quan cantes o parles, i gran quan calles. Gran ets sempre; però mai tes queixes de bronzo arriben alfons del cor com quan toquen a oració. Mirant-te el dia, que mor despedit de nuvolades enceses, veient el sol enfonsant-se poc a poc voltat de gases, sentint la terra adormir-se, no sé amb quina emoció pregues per així fer pregar als que t 'escolten. Cridats per tu, en aquella hora dolcíssima compareixen tots els records de la vida; en llimbs confosos es veuen anar passant les esperances esborrades; en processó disfumida s'escorren els desenganys i passen muts de vergonya; cridat per tu, l'enyorament es desperta de tot lo que és lluny i s'estima, de tot lo que s'ha perdut, de tot lo mort altre temps; cridat per tu en el buit d'indecisa claror, s'abraça tot lo que plora i sofreix, s'abracen tots els somnis esborrats; cridat per tu, tot resa en la gran Naturalesa. Resa el dia que mor, la terra que s'adorm, l'home que calla, i els estels que allí enlaire puntegen sobre teu, mirant-te tremolosos. RUSIÑOL, Santiago: "Oracions" a Obres Completes. Ed. Selecta, Barcelona, 1956, pp. 93-94. "El viatge de les campanes capa Roma", dibuix de Granville. 71
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above