diu que torna a son arbre la niuada, mes, ai!, la que deixà nostra brancada no hi cantarà mai més dolços amors. Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra; nosaltres damunt seu anam caient; lo segle, que ens deu tant, ara ens aterra, en son oblit nostra grandor enterra i ossos i glòries i records se'ns ven. -Ai!, ell ventà les cendres venerables del comte de Rià, mon fundador; convertí mes capelles en estables, i desniats los àngels pels diables en eixos cims ploraren de tristor. I jo plorava amb (!lis i encara ploro, mes, ai!, sens esperança de conhort, puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro, i de pressa de pressa jo m'esfloro, rusc on l'abell murmuriós s'és mort. -Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-. Jo altre cloquer tenia al meu costat; rival dels puigs, alçava l'ampla testa, i amb sa sonora veu, dolça o feresta, estrafeia el clarí o la tempestat. Com jo, tenia nou-cents anys de vida, mes, nou Matusalem, també morí; com Goliat al rebre la ferida, caigué tot llarg, i ara a son llit me crida son insepult cadavre gegantí. Abans de gaire ma deforme ossada blanquejarà en la vall de Codalet; lo front me pesa més, i a la vesprada, quan visita la lluna l'encontrada, tota s'estranya de trobar-m'hi dret. Vaig a ajaure'm també; d'eixes altures tu baixaràs a reposar amb mi, Dibuix de Joan Junceda (1881-1948), per a l'epíleg de Canigó, Los dos campanars. i, ai!, qui llaure les nostres sepultures no sabrà dir a les edats futures on foren Sant Miquel i Sant Martí.- Aixís un vespre els dos cloquers parlaven; mes, l 'endemà al matí, al sortir lo sol, recomençant los càntics que ells acaben, los tudons amb l'heurera conversaven, amb l'estrella del dia el rossinyol. Somrigué la muntanya engallardida com si estrenàs son verdejant mantell; mostrà's com núvia de joiells guarnida, i de ses mil congestes la florida blanca esbandí com taronger novell. Lo que wr segle bastí l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu. VERDAGUER, Jacint: Canigó. Edició de Narcís Garolera, pròleg de Modest Prats. Quaderns Crema, Barcelona, 1997, pp. 239-243 59
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above