L'any 1872 Pep Ventura, el gran reformador de la sardana, va estrenar a Barcelona una sardana titulada Per tu ploro, amb lletra del gran poeta Joan Maragall, però fou una peça poc coneguda a la comarca. A inici de 1875 feia uns mesos que aquest músic estava amoïnat ja que per una qüestió de gelosia dels seus companys amb el seu fill, Benet Ventura, havia hagut d'abandonar la Cobla Figueres i s'havia incorporat a la de I'Erato, que des de llavors va portar el nom de Cobla d'En Pep. Les dues cobles mantenien una forta desavinença, actitud que va produir una gran tristor a Pep Ventura i que no ajudà gens la seva salut, cada dia més xacrosa per una tuberculosi pulmonar. Per la festa de Sant Vicenç de Cabanes del mateix any 1875 la Cobla d'en Pep fou llogada per anar a tocar l'audició de sardanes d'aquella vila. Com una premonició de la seva mort Pep Ventura va incloure la sardana Per tu ploro en el programa de festes. Pere Corominas, autor del llibre Vida d'En Pep de la Tenora, explica: "Els amics de Pep Ventura, que es refiaven ja tant de les sardanes que faria, com de la tenora que mai ningú tocaria com ell, varen decidir que la primera batalla la donarien a la festa major de Cabanes, diada que tots els qui eren varen recordar sempre amb emoció ... Pep Ventura, que només passada la mitja edat se sentia xacrós i vell, corcat pel desengany, minat pel rau-rau d 'una enyorança que no podia pair. A les seves velleses anava a començar un nou combat... va recollir totes les seves forces i el dia de Sant Vicenç se'n va anar a Cabanes a donar la primera batalla. De bon matí va passar a recollir-lo la tartana, perquè havien de tocar primer a l'església i després farien el llevat de taula, dues sardanes a la plaça i a dinar ... Tothom deia En Pep de la Tenora ha tret una sardana que no n'hi ha ... A prop de les cinc tota la gent féu cap a la plaça ... En Pep Ventura va pujar greument el cadafals i va asseure's al cap del banc ... Quan ja n'havien ballades dues, va córrer per la plaça la veu que anaven a tocar la sardana nova. Ell va posar, com tenia costum, una cama damunt de l'altra i, som-hi nois?, començà amb la tenora damunt el genoll. En rompre la tonada dels passos llargs, la plaça va omplir-se d'aquella melodia que encara avui roba els cors als catalans. Lentament la tenora es llevava enlaire per trobar-se més a prop de l'infinit ... EI poeta ho ha sentit bé: Dibuix d'una ballada de sardanes d'aquella època.
Cabanes
To see the actual publication please follow the link above