Teatre
Mentre les arts tradicionals busquen plasmar la bellesa, desafiar el cel o crear nous mons, n'hi ha una que té un objectiu radicalment diferent: fer real allò que no pot ser-ho. L'art de l'impossible és un espectacle que reivindica la màgia com el vuitè art, l'única disciplina en què l'impossible no és una limitació, sinó la matèria primera. L'il·lusionista Nil Matamala assumeix un repte sense precedents: executar durant 70 minuts totes les modalitats de l'il·lusionisme. Des de les grans il·lusions, les levitacions i el mentalisme fins a la innovadora màgia tecnològica, l'escenari es converteix en un laboratori on les lleis de la lògica queden suspeses. Amb un ritme àgil i un llenguatge contemporani, aquest espectacle no demana que creguis en la fantasia, sinó que et qüestionis la teva pròpia realitat. Prepareu-vos per a una demostració directa i contundent de l'art que «enganya l'ull, torça el temps i desafia la lògica». Benvinguts a l'únic art en què el que veureu no és possible, però està passant.
Em dic Nil Matamala i vaig néixer a Vilobí d’Onyar (Girona) l’any 1997. Quan tenia cinc anys em vaig apuntar a un curs de màgia a la botiga Zeppelin de Girona, i des de llavors que no he parat d’aprendre’n i de fer espectacles. Amb només set anys vaig començar a formar part del grup Vilobí Màgics, i només un any més tard ja vaig participar amb el grup en programes com Tienes talento (Cuatro), en el qual vam arribar a la semifinal d’aquella edició. Gràcies a aquest fet vaig començar a fer els primers espectacles amb públic més enllà de la família i dels amics. L’any 2008 vam actuar per primera vegada a la festa major de Vilobí i vam reunir un públic de més de 400 persones. A partir d’aquí he anat millorant, aprenent i perfilant el meu perfil com a mag, actuant per tot Catalunya i participant i actuant en nombrosos festivals reconeguts arreu del territori (Festival Li-Chang de Badalona, Festival Fimag o Festival Magicus, entre d’altres). Actualment, i després de quinze anys il·lusionant gent arreu del país, continuo amb la mateixa il·lusió que tenia aquell nen de sis anys quan, per primera vegada, va agafar una baralla de cartes.
