Després de 30 anys de treballs d'excavació i restauració, el conjunt monumental ha obert les portes amb un acte d'inauguració que ha inclòs la benedicció del monestir, la interpretació en directe de música antiga i una visita guiada. La rehabilitació s’ha complementat amb actuacions arqueològiques derivades del fet que el monestir havia quedat soterrat en un 80 %; en total, l'ens supramunicipal hi ha invertit 720.000 €.
Les intervencions més destacades que s'hi han dut a terme han girat al voltant de la recuperació de l’església monacal romànica de tres naus i del claustre, d’una banda, i de la restauració completa de l'església de Sant Llorenç i la sala capitular, de l’altra. A més, s'ha senyalitzat la zona amb panells informatius. A partir d'ara, el conjunt monumental estarà obert al públic, que podrà visitar una de les meravelles del romànic català i fer-se una idea de com era la vida monàstica en l’edat mitjana.
A l'acte d'inauguració han assistit Joan Giraut, president de la Diputació de Girona; Francesc Pardo, bisbe de Girona; Joan Fàbregas, alcalde d'Albanyà; Xavier Soy, vicepresident de la Diputació i diputat de Cooperació Local, Cultural i d’Acció Social; Albert Piñeira, diputat de Monuments de la Diputació, i Lluís Bayona, cap del Servei de Restauració de Monuments de la Diputació.
La restauració
L’acció restauradora s’inicià a mitjan anys vuitanta amb la realització de tasques puntuals de desbrossament, per part de diversos particulars i entitats, i l’inici de la restauració de la coberta de l’antiga parròquia. Ateses les grans dimensions del monument, des de la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya, a instància del desaparegut polític Joan Saqués i Roca —que ocupà càrrecs públics en totes dues institucions—, es van emprendre un seguit de camps de treball per desenrunar el monestir, sota direcció arqueològica, que finalitzaren a finals dels anys noranta. Paral·lelament, el Servei de Monuments de la Diputació de Girona, hi féu les primeres intervencions de consolidació i restauració. Durant els anys següents, la Diputació continuà l’actuació restauradora amb petites inversions que anaven encaminades a impedir que l’obra caigués en l’abandó. Fou durant aquesta etapa quan s’acabà d’adequar l’església. Finalment, després d’un breu període de pausa, a partir de la signatura, l’any 2007, d’un conveni de cessió entre el Bisbat de Girona i la Diputació, es reprengueren les tasques de restauració i consolidació amb més mitjans econòmics i humans, i amb la clara voluntat d’adequar el conjunt per poder-lo obrir al públic. Paral·lelament, també es procedí a accelerar les intervencions arqueològiques, que han fet possible conèixer millor la història d’aquest monestir. Concretament, les actuacions restauradores van consistir a adequar cadascuna de les parts del conjunt, a mesura que s’hi excavava, per permetre’n la visita. En primer lloc, es finalitzà l’àrea de l’antiga església romànica l’any 2002. En segon lloc, s’intervingué a la zona del claustre, on es va refer la teulada de la volta de l’ala nord, l’única que es conservava; alhora que s’adequava el claustre per a la visita. La darrera fase de restauració l’ha dut a terme principalment la brigada del Servei de Monuments i ha consistit en el desmuntatge de la darrera fase constructiva de la rectoria, del segle xix, per tal de recuperar la sala del dormitori dels monjos. Aquesta era una obra majoritàriament d’època gòtica, amb grans arcades ogivals i coberta de fusta, tot i que a la part inferior dels murs es detecten importants preexistències que denoten que en la seva forma original era un edifici romànic. Alhora, s’ha separat aquest element de l’annex del segle XIII (tots dos formaven l’església contemporània), de manera que l’annex es manté com a temple parroquial, mentre que les dependències dels monjos s’han convertit en una sala polivalent. Finalment, s’han recuperat tres arcades d’una galeria del claustre, reproduïdes d’acord amb els elements originals conservats als museus i algunes fotografies antigues en què encara s’observava aquest element.
Una mica d'història
Sant Llorenç de Sous apareix esmentat per primera vegada l’any 871 amb el nom Sant Llorenç del Món, com una cel·la monàstica dependent de Sant Aniol d’Aguja. Al segle xi, ja com a abadia benedictina plenament independent, Sant Llorenç esdevé un monestir important dins del comtat de Besalú, del qual rep donacions i privilegis. Aquest context favorable permet a la comunitat engrandir progressivament el monestir, en un procés que culmina, al segle xiii, amb la construcció del claustre. Al segle xiv, coincidint amb la crisi econòmica general del país, comença un període de decadència que s’agreuja com a conseqüència dels terratrèmols que van afectar el Pirineu català entorn del 1427-1429. Després dels terratrèmols, aquest conjunt monumental quedà abandonat i enrunat. Tot i així, una part va funcionar com a església parroquial de la petita població de Sous, funció que va mantenir fins després de la Guerra Civil. La parròquia va patir un progressiu abandonament i destrucció que va durar fins a començament dels anys vuitanta. L’acció restauradora s’inicià durant aquesta dècada.