emps 
era temps, els pagesos de la comarca havien de satisfer certes prestacions senyorials al monestir de Banyoles i a l’abat, que estava queixós d’alguns que les descuidaven. Va enginyar-se aquesta estratagema: els envià el seu criat i els convidà a taula. Cridà un notari i li digué:
—Mira, quan nosaltres estarem dinant, tu et posaràs darrere d’una porta entregirada i aniràs escrivint tot el que declarin els pagesos. Afina bé l’orella i que no et passi res per alt.
De bon matí els convidats sortiren de llurs parròquies, empolainats com en dies de romeria, i cap a la vila de Banyoles falta gent!
L’un darrere l’altre anaven arribant i eren ben rebuts pels frares, i, després de visitar les relíquies de sant Martirià, patró de Banyoles i comarca, a migdia hom els serví un esplèndid dinar a la sala gran de l’abadia.
En el bo de l’àpat, quan l’animació anava en augment, l’atmosfera era més carregada i el castell de plats ja havia afluixat, l’abat, que presidia la taula, va prendre la paraula i digué somrient:
—Heu pogut veure com l’abat no escatima res per festejar els seus bon amics [...]. Però no judiqueu un àpat per pensar que tot vessa al monestir. No, tot al contrari; el convent avui passa el mal temps de les vaques magres. A l’església cal fer-hi obres d’envergadura, l’abadia necessita algunes reparacions... I, en fi, l’abat no pot pas fer gras sempre que vol; amb això espera que vosaltres també sereu generosos amb ell. Què penseu donar al pobre pare abat?
—Jo, un sac de blat —deia l’un.
—Jo, una quartera de civada —afegia l’altre.
[...]
I així, l’un darrere l’altre, els pagesos de la comarca varen anar dient fil per randa el que donarien al monestir, mentre el notari, amagat darrere la porta, ho anava apuntant tot.
L’únic que no obria boca era en Pagès de Sant Esteve de Guialbes. S’havia adonat de la presència de l’escrivent perquè havia vist una mà amb una ploma a través del mig pam de porta oberta.
Prou que l’abat feia estona que se’l mirava, com donant-li a entendre que parlés, però ell, de barres a la taula, tot era fer l’andorrà i aprofitar el temps per endreçar els plats.
Tothom ja havia dit la seva i ell, com qui sent ploure! A l’últim, el religiós, no podent més i encarant-se amb aquell propietari, [...] li va preguntar:
—I, doncs, Pagès de Sant Esteve, què penseu donar al pare abat?
I aquest, com si li diguessin Llúcia, sense aixecar el cap de la taula, va contestar:
En Pagès
menja, calla
i no diu res.
I això també va quedar escrit.
Font: Constans, Lluís G. [et. al.]. Rondalles. Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, [s. d.].
| Saps llegendes del teu municipi? Envia’ns-les a l’adreça osl@ddgi.cat, i les publicarem en algun dels propers números del Vet Aquí! |
