othom 
sap que entre dos pobles veïns sempre hi ha rivalitats. A cada època li correspon una pugna diferent. Avui, potser, com que les coses van d’una altra manera, no tenim gaire tendència a fixar-nos en allò que fan en el poble del costat, però, fins fa poc, la gent tendia a rivalitzar per qualsevol cosa.
Sembla que, fa anys, en un temps que la gent les passava força més magres, els de Peratallada no tenien ni una gallina. En canvi, a Canapost, el poble veí, no tan sols n’hi havia moltes, sinó que, a més, tenien fama de ser grans ponedores. De les gallines de Canapost se’n parlava a tots els mercats de la comarca. Va ser per això, perquè en aquell temps es passava gana i també perquè, quan a algú les coses li van bé tots els que el coneixen es moren d’enveja, que els de Peratallada van exigir als seus veïns que els en donessin unes quantes.
En sentir aquella proposta, els de Canapost van negar-s’hi. Les gallines eren ben seves i no es dona mai res a canvi de tan poca cosa. Però els de Peratallada van tornar a insistir i, com que Peratallada ha tingut sempre molta més gent i, posats a haver de barallar-se, els de Canapost tenien la partida perduda, van haver d’accedir a aquella petició tan injusta. No obstant això, sabedors que la paraula és l’única arma dels febles, abans de lliurar les gallines aquells pagesos van voler que recordessin d’on eren. Els van dir que els seus pares havien nascut a Canapost, i que també hi havien nascut els seus fills, els seus avis, elles mateixes i tota la seva família. Les gallines van obrir els ulls en sentir aquelles paraules.
—Aquest és el vostre poble —van dir aquells pagesos. —I no es canvia de poble com aquell que canvia de casa, diguin el que diguin les lleis dels que manen.
Cap d’aquelles gallines no va oblidar-ho mai més. Van haver d’anar a viure a Peratallada perquè el poder és el poder. Un grapat d’animals sense força ni armes, sense grans urpes ni bones ales, de quina manera hauria pogut enfrontar-s’hi? Però, d’ençà d’aleshores, visquin on visquin, sempre que tenen ganes de pondre, les gallines surten de casa i s’acosten per camins i tresqueres fins a Canapost. Si voleu, ara en els dos pobles tenen aviram, però no és exactament el mateix. En l’un, hi neix i hi cria, mentre que en l’altre, només hi dorm i hi menja. A Peratallada tenen gallines, però per més coses que facin, sempre hi seran forasteres.
[Hi ha una altra llegenda que explica el mateix de Marçà i Garriguella.]
Font: Cortadellas, Xavier. El poble dels Centfocs: Llegendes de les Gavarres. La Bisbal d’Empordà: Edicions Sidillà, 2011.
| Saps llegendes del teu municipi? Envia’ns-les a l’adreça osl@ddgi.cat, i les publicarem en algun dels propers números del Vet Aquí! |
