’o
rigen del nom de la població de Caldes de Malavella l’explica una antiga llegenda. Diu que unes quantes centúries enrere, quan els senyors feudals eren amos de vida i hisendes en els pobles on ells senyorejaven, hi havia en aquest lloc un castell alterós que pertanyia a una senyora noble i molt rica, però vella i extremament dolenta.
Aquella vella capriciosa i malvada es feia servir tots els dies de festa el cor d’un infant. Per tal d’obtenir-lo encarregava als seus criats que anessin a cercar un nen i li traguessin el cor, i si algun servent tornava sense el cor d’infant que ella esperava el feia penjar a la forca del castell sense escoltar raons. Com que la gent del poble ja ho sabia, en veure un servent del castell amagaven a corre-cuita totes les criatures.
Entre els criats, n’hi havia un que tenia el cor molt bo i era incapaç de fer mal a ningú. Però un dia li tocà el torn, i la vella malvada el cridà a la seva cambra i li digué:
—Maurici, tu ets fidel i obedient, i ja saps que tens el deure de fer el que jo mano. Doncs bé, demà a trenc d’alba sortiràs a seguir el terme i cercaràs l’infantó més sa i grassonet que hi hagi. L’occiràs i li trauràs el cor, el qual donaràs al cuiner perquè el cogui, i quan estarà cuit me’l serviràs a taula, tu mateix. Si ho compleixes bé, seràs esplèndidament recompensat; però si no ho compleixes ja saps que la forca està preparada. [...]
Maurici, que no sabia de fer crims, no podia treure’s del cap l’enorme compromís que li havia caigut sobre la consciència. Bé es va ficar al llit, però no va dormir pas. Passà la nit amb el cor com un pinyol; més esglaiat com més s’atansava la matinada. Rumià inútilment mentre va poder; després plorà i es rebolcà desesperadament, fins que l’alba li recordà que havia d’aixecar-se.
Llavors, atuït, mig foll, zigzaguejant embriac de mal somni, se n’anà cap a una sureda. Dardant esmaperdut no va trigar gaire a trobar dos infants rossos i grassons, com mai n’hagués vistos, que jugaven fent pilotes de terra i plantant tronquets, completament oblidats de tota mena de perills. Contemplant aquella santa innocència, Maurici maleí el seu destí. [...] Dispost estava a morir quan se li acudí una idea deslliuradora. Cercaria un gos, el mataria, li trauria el cor i el portaria a la vella. I dit i fet: trobà un gos de seguida, li arrancà el cor i se n’anà cap al castell.
La vella perversa quan va veure el cor tot calent, quasi batent, va restar molt contenta i esperà amb delit l’hora de dinar. Arribada aquesta hora, el pobre Maurici, determinat a fer el cor fort, portà el menjar a taula en una plàtera d’argent. La vella es fregava les mans de goig, i la salivera li amarava la llengua. Clavà al cor la forquilla, agafà el ganivet, en tallà un tros i se’l ficà a la boca. Haguéssiu vist llavors la ganyota cruel que es pintà al seu rostre. Com si totes les fúries li sortissin pels llavis digué amb veu desentonada:
—Això no és cor de nen!
I Maurici respongué amb tot l’aplom:
—Senyora, és la fortor del crim que li dona mal gust.
—Desvergonyit! —cridà ella feta una fera. —Veniu, veniu, pengeu-lo! Turmenteu-lo sense pietat!
Però quan els criats hi acudiren la trobaren presa d’una tremolor que no li va parar fins que, aviat, va morir.
I d’aquella mala vella prengué el nom la població.
Villar de serchs, A. Terraiànima: Lectures sobre coses de Catalunya. Miquel A. Salvatella: Barcelona, 1935. (Pedagogia Catalana)
| Saps llegendes del teu municipi? Envia’ns-les a l’adreça osl@ddgi.cat, i les publicarem en algun dels propers números del Vet Aquí! |
