Premis LiberPress 2016

 


 

ELS PREMIS INTERNACIONALS LIBERPRESS

LiberPress va néixer a Girona l’any 1999. Es va crear amb la idea de donar a conèixer i promocionar el que podríem anomenar «cultura de la solidaritat». 

Amb la seva creació es pretenia formar un moviment solidari i humanitari, amb el qual s’impliquessin els mitjans de comunicació i que es mogués a l’entorn d’unes jornades que pretenien aconseguir tres objectius principals: d’una banda, obrir un espai de debat sobre el paper dels mitjans de comunicació dins la societat (la seva independència, la implicació en matèria de solidaritat i la influència que exerceixen en la conscienciació sobre aquest àmbit més solidari de la cultura), atesa la importància mediàtica i la incidència que tenen en l’opinió pública; de l’altra, premiar els personatges d’àmbit mundial, especialment periodistes, que hagin destacat per la seva tasca independent, democràtica i solidària; i, finalment, implicar en aquest projecte altres associacions humanitàries perquè aquestes aconsegueixin ampliar el seu suport econòmic i mediàtic. 

LiberPress és una associació de caràcter no governamental, humanitària i sense ànim de lucre que té entre els seus objectius organitzar conferències, congressos, debats, fòrums, exposicions, jornades, actuacions i qualsevol acte de caràcter cultural i reivindicatiu per promoure una cultura de la solidaritat fonamentada en el respecte dels drets humans en l’àmbit mundial. En el present i en el futur, LiberPress treballa i treballarà per col·laborar en l’execució de projectes que realitzin altres associacions humanitàries, com també per impulsar els seus propis projectes. 

LiberPress pretén, doncs, ésser un fòrum dirigit tant als professionals dels mitjans de comunicació com al públic que rep la informació provinent dels grans mitjans, a fi de promoure al màxim la independència, veracitat i honestedat entre els professionals, i més sentit crític entre el públic que rep la informació, així com dotar de més contingut humà i solidari tots els àmbits de la comunicació, des de la premsa escrita fins a Internet. 

 


 

GEST

No és un gest. I si ho fos, no seria mai un gest banal. No és una vestimenta ni una positura. És un compromís. És la llegenda d’un compromís. L’èpica d’un guerriller de la vida, de la nostra vida i de Catalunya. El negre d’una ordenada i vital anarquia, cobrint el cap; el roig de la bandera dels treballadors, abraçant el cos. És el símbol d’un Manel Costa-Pau, independent, català, clarivident, rebel i revolucionari. Si la saviesa, si el mestratge, si el compromís amb la nostra terra i els desfavorits de totes les terres tinguessin uns colors, serien els colors d’en Manel, els de la seva bandera, i sempre amb una estrella. La boina ancestral, el barret de la gent senzilla, dels pagesos, la boina i la bufanda de la bohèmia parisenca. En Manel era molt més que aquests complements, però també el defineixen perquè els portava. Aquestes coses senzilles que duia a sobre, però també les seves paraules, els pensaments i les reflexions, ens ajudaran a portar-lo per sempre a la nostra memòria, i si tenim prou forces i sort, a la memòria dels que vindran, com a excel·lent exemple d’audàcia, coratge, emoció i coherència.

 


 

PREMI LIBERPRESS 2016


Caddy Adzuba (Bukavu, 5 d’abril de 1981) és advocada, periodista, locutora i activista pels drets de la dona, la infància i la llibertat de premsa al Congo. Va estudiar dret a la Universitat Oficial de Bukay. Està amenaçada de mort des que va denunciar la violència sexual que pateixen les dones del seu país, que està en guerra des de 1996. Ha estat a punt de morir assassinada en dues ocasions, i té protecció de l’ONU. Treballa a Radio Okapi, una emissora de l’ONU. L’any 2014, va ser guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia. Ha denunciat les tortures i violacions de què són víctimes les dones i les nenes congoleses, i promou la seva reinserció a la societat. Quan arriba a casa, cada nit, després d’una jornada de treball a Radio Okapi, a la República Democràtica del Congo, dóna gràcies i pensa que ha sobreviscut un dia més, que no ha estat assassinada ni violada, a diferència del que els passa a tantes dones del seu país. «En aquell moment em pregunto si l’endemà seguiré viva i podré tornar a l’emissora, perquè no sé si durant la nit entraran a casa meva per matar-me», diu. Al 2009 li van lliurar el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado, a Còrdova, «com a símbol del coratge de les dones africanes i de les periodistes que arrisquen diàriament la seva vida a l’Àfrica». Adzuba ha presentat l’obra PourQuoi? Una película corta de Ouka Leele. Ha rebut també el Premi de l’Associació de Dones Periodistes El Club de les 25 (el 2009), el Premi Internacional Llibertat de Premsa de la Càtedra UNESCO de Comunicació de la Universitat de Màlaga (el 2010) i el Premi La Dona de l’Any del Consell Regional de la Vall d’Aosta, d’Itàlia (el 2012).

Caddy Adzuba rep el Premi LiberPress 2016 pel seu coratge i la seva determinació com a periodista que lluita contra la violència envers les dones i nenes a l’Àfrica, i que denuncia l’explotació sexual i els excessos comesos pels militars, la qual cosa l’ha portat a mantenint-se valentament ferma, malgrat les amenaces de mort; perquè és un exemple de dona intrèpida i valerosa, veu, principalment per mitjà de Radio Okapi, de les dones africanes que pateixen tot tipus de violència i discriminació, i perquè promou el respecte dels drets humans al Congo.


 


 

PREMI LIBERPRESS CATALUNYA 2016


Giuseppina Nicolini (Lampedusa, 1961) és l’alcaldessa de l’illa de Lampedusa, la qual, per la seva ubicació geogràfica, fa més de quinze anys que rep milers i milers d’immigrants que fugen de la guerra, la violència, la intolerància i la misèria. Ella és l’exemple capdavanter d’aquesta illa, i ha aconseguit parar els peus a la màfia local i mobilitzar tota la població en pro de l’honor i la dignitat dels nouvinguts. Ha denunciat reiteradament el silenci i la inoperància de les institucions europees per acollir dignament les persones que arriben, vives o mortes, a les costes de l’illa. Ha exigit ajudes i infraestructures, com ara dipòsits de cadàvers, funeràries i espais de sepultura, així com refugis dignes i corredors humanitaris al continent per a aquells que han aconseguit arribar vius a Europa. Ella i la majoria dels seus conciutadans han transformat l’illa de Lampedusa i han donat un exemple de solidaritat i humanitat que voldríem per a tot Europa.

Giuseppina Nicolini, alcaldessa de Lampedusa, rep el Premi LiberPress Catalunya 2016 pel seu extraordinari treball a favor dels refugiats i immigrants; per la capacitat per mobilitzar i organitzar el seu territori per aconseguir un espai digne i humà per a la gent que fuig de la guerra i la misèria; per haver transformat Lampedusa en un gran exemple: una meravellosa illa d’acolliment i solidaritat; pel seu compromís i el seu combat per canviar el dret d’asil i conscienciar sobre aquest problema humanitari. A través d’ella volem homenatjar també tots els homes i les dones solidaris i de bona voluntat de l’illa.


 


 

 PREMI LIBERPRESS CANÇÓ 2016


Silvio Rodríguez Domínguez va néixer a San Antonio de los Baños. És un poeta i cantautor cubà que va sorgir, com molts d’altres, de la Revolució cubana. Va ser cofundador de la Nueva Trova Cubana. Ha estat educador, dibuixant, escriptor, compositor i polític. Ha escrit quasi sis-centes cançons. Entre les seves obres hi ha Días y flores (1975); Cuando digo futuro (1977); Al final de este viaje (1978); Antología (1978); Mujeres (1978); Rabo de nube (1980); Unicornio (1982), que inclou «Canción urgente para Nicaragua», en homenatge a la Revolució sandinista, i ¡Oh, melancolía! (1988). El 1992 apareix l’àlbum Silvio com a part d’una trilogia que es completa amb Rodríguez (1994), dedicat al seu pare; Domínguez (1996), a la mare, i el 1998 publica un quart àlbum, Descartes, dedicat als dos. El 1994 treu el disc Mariposas, amb la col·laboració de la seva companya, la flautista i clarinetista Niurka González, que va col·laborar en molts altres discs. El 2003 apareix Cita con ángeles, dedicat als seus fills i al seu primer nét, que recull temes sobre la situació mundial, com ara una cançó dedicada a la Guerra de l’Iraq, i «Cita con ángeles», que dóna nom al disc, en homenatge a Salvador Allende. I el 2015 publica Amoríos. El 1976 va ser combatent de les Brigadas Internacionalistas Cubanas a la Guerra Civil Angolesa, i va entrar en combat en dues ocasions. Va ser també, des de 1993, diputat de l’Asamblea Nacional del Poder Popular de Cuba, càrrec que ha ocupat durant quinze anys. Ha obtingut diversos premis: Premi Luigi Tenco (1985); Artista UNESCO per la Pau (1997); Premi Nacional de Música, de Cuba (2004); Premi Llatí a Tota una Vida, de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música, d’Espanya (2006), o el Premi Alba (2010). És doctor honoris causa a la Universitat Nacional Mayor de San Marcos (Perú), la Universitat Veracruzana (Mèxic) i a la Universitat Nacional de Córdoba (l’Argentina). També se li ha concedit a Cuba la Medalla Alejo Carpentier, l’Orden Félix Valera i l’Orden Julio Antonio Mella, així com el Premi del Barri, atorgat pels Comités de Defensa de la Revolución amb motiu dels seus concerts als barris més humils de l’Havana. Va ser elegit, amb Ernesto Lecuona, el millor compositor cubà del segle XX i millor cantautor hispanoamericà, juntament amb Joan Manuel Serrat, i el 1997, Artista UNESCO per la Pau.

Silvio Rodríguez rep el Premi LiberPress Cançó 2016 per la seva impecable trajectòria, la seva solidaritat i immensa humanitat; per la seva sensibilitat i el seu compromís, que l’han portat a ser un cantant de la gent marginada i dels pobres, un poeta de la revolució, però també un poeta de l’amor, censurat tantes vegades per les dictadures i l’imperialisme.


 

El Festival BarnaSants és el gran festival internacional de la cançó d’autor de Barcelona, que se celebra en diferents escenaris de la ciutat. Pren el nom del barri de Sants, que va ser la primera seu del Festival. La seva trajectòria va començar l’any 1996. Està dirigit per l’activista cultural Pere Camps, Premi Nacional de Música 2012, i és el festival més important del seu gènere. Els concerts s’han fet en diversos espais emblemàtics: Sala Luz de Gas, Cotxeres de Sants, Harlem Jazz Club, L’Auditori, BTM, i Palau de la Música Catalana, entre d’altres. La llista de cantautors que han participat en les edicions del Festival és llarguíssima: Silvio Rodríguez, Javier Krahe, Joan Isaac, Ismael Serrano, Jaume Sisa, Marina Rossell, Luis Pastor, Ana Belén, Tomeu Penya, Martirio, Francesc Pi de la Serra, Daniel Viglietti, José Antonio Labordeta, Luis Eduardo Aute, Quilapayún, Inti-Illimani, Lluís Llach, Toti Soler, Manolo Tena, Pablo Guerrero, Franca Masu... Pere Camps, valent i agosarat com és, aquest any també va a la conquesta d’Espanya, amb el muntatge del BarnaSants a Madrid amb cantants catalans. 

BarnaSants, festival de la cançó d’autor únic, divers, durador, contestatari i solidari, ideat, creat i dirigit per un home rebel i genial, enamorat de la cultura, de la música, del compromís i de la llibertat, com és Pere Camps, rep el Premi LiberPress Cançó 2016 perquè ha donat veu a tots els autors compromesos de casa i de fora, nous i vells, i ha obert la cançó que abans denominàvem «de protesta» i que ara anomenem «de resistència» a tots els àmbits i a tota la gent del nostre país. 

 


 

PREMI LIBERPRESS CAMINS 2016


Josele Ferré (València, 1969) és el pare de la María (València, 1999), una filla meravellosa. Josele, que és brigadista forestal i delegat a la Comunitat Valenciana de l’Associació Nacional Síndrome de Rett, era un gran afeccionat a l’esport i corria en maratons, proves de cicloturisme, triatlons... Als divuit mesos, la María va deixar de caminar i de parlar, i va perdre el control dels seus moviments. Després de dos anys de metges i proves van saber que la María patia la síndrome de Rett, una rara malaltia neurològica congènita que afecta una de cada 10.000 persones. En Josele es va adonar que la María somreia i era feliç quan sortia a córrer amb ell, així que va decidir entrenar-se i competir portant la María en un cotxet. Des d’aleshores, durant gairebé nou anys, ha recorregut Espanya per competir, i amb la seva filla ha guanyat curses i ha sensibilitzat la gent sobre les malalties rares, que són les «ventafocs» de la investigació científica.

La seva història ha estat portada al cinema amb el llargmetratge Línea de meta; un documental escrit i dirigit per Paola García Costas, premiat en nombrosos festivals internacionals. «L’objectiu del nostre protagonista en creuar una línia de meta amb la seva filla és donar a conèixer la seva malaltia, fer visible que els nens amb malalties rares existeixen encara que les empreses farmacèutiques no investiguin sobre els seus tractaments perquè no són rendibles econòmicament. És més rendible investigar sobre un medicament per rejovenir o per al colesterol que no pas sobre una cura que afecta 2.000 nenes. Però en la lluita d’uns pares no hi ha impossibles».

Josele Ferré i María Ferré reben el Premi LiberPress Camins 2016  per la seva emocionant lluita de conscienciació i treball davant la síndrome de Rett, que ha fet que la gent visualitzi i conegui aquesta malaltia i les seves conseqüències, com també que respectin i ajudin tots els petits afectats per malalties rares que no mereixen l’atenció de les farmacèutiques; també perquè ambdós són un exemple de normalització, dignificació i superació per a persones que pateixen una malaltia i poden arribar a ser com la resta.


 


 

PREMI LIBERPRESS ASSOCIACIONS 2016


olVIDAdos és una ONG que realitza una llarga i continuada activitat en pro dels desfavorits per mitjà de diverses actuacions de caràcter estatal i internacional. Des del març manté un projecte d’ajuda als refugiats. Primer a Quios, després a la zona de Ioànnina i Souda,Tabakika i Port Camp, i als campaments propers, organitzant-los i portant-hi aliments i productes de primera necessitat. Té projectes d’higiene i alimentació infantil (gairebé el 40 % dels refugiats són nens), de reforç per a mares lactants i embarassades. olVIDAdos ja ha portat i ha distribuït als campaments de refugiats més de quaranta-quatre tones d’aliments. Manté un equip de treballadors permanent a Grècia, i el projecte «Ajuda a famílies que fugen de les guerres». olVIDAdos ha actuat en altres situacions d’emergència, com la que hi va haver arran del terratrèmol d’Haití. A Espanya també combat la malnutrició infantil, especialment a la Comunitat de Madrid, amb beques menjador que asseguren que els nens d’educació infantil i primària (de 3 a 12 anys) rebin un àpat equilibrat al dia, quan les seves famílies no disposen de recursos econòmics per afrontar el cost mensual del menjador. olVIDAdos atén dues mil famílies i distribueix mensualment quaranta-nou tones d’aliments. En el curs 2014-2015 va poder finançar 517 beques de disset col·legis. El 2015 olVIDAdos va rebre el Premi de la Fundació Banc d’Aliments de Madrid «per la seva labor a favor de les persones necessitades». 

olVIDAdos rep el Premi LiberPress Associacions 2016 per la seva tasca d’auxili als més necessitats en tots els àmbits, i especialment pel treball que està realitzant, en condicions extremes, als camps de refugiats de Grècia i Turquia; treball que tant ajuda a salvar vides, a pal·liar mancances i a fer que els refugiats portin una existència al més digna possible en la seva dramàtica i lamentable situació.

 


 

PREMI LIBERPRESS CINEMA 2016


Robert Guédiguian va néixer a Marsella. És en aquesta ciutat on es desenvolupen la majoria dels seus films, que generalment tracten sobre la vida de la classe treballadora. Va estudiar sociologia a París i va estar un temps vinculat al Partit Comunista Francès (PCF). Les seves pel·lícules han tingut sempre un alt compromís polític i social: han reflectit la vida de la gent senzilla a les fàbriques, als carrers, al port de Marsella; l’atur, els abusos contra els treballadors, la precarietat laboral, la immigració, la marginalitat, els oprimits. La seva dona, Ariane Ascaride, és la protagonista de gairebé totes les pel·lícules de Guédiguian, des de Dernier été. Ha fet més d’una quinzena de films: À la vie, à la mort! (1995); Marius et Jeannette (1997); À la place du coeur (1998); La ville est tranquille (2000); À l’attaque! (2001); Marie-Jo et ses deux amours (2002), premiada al Festival de Cannes i de Valladolid; Mon père est ingénieur (2004); Président Mitterrand (Le promeneur du Champ de Mars) (2005); Le voyage en Arménie (2006), que té relació amb el fet que el seu pare és d’ascendència armènia; Lady Jane (2008), premiada al Festival de Berlín en la secció oficial de llargmetratges; L’armée du crime (2008), Premi Especial del Jurat al millor guió en la Seminci del 2009; Les neiges du Kilimandjaro (2011), Espiga de Plata i Premi del Públic al Festival de Valladolid; Au fil d’Ariane (2014), i Une histoire de fou (2015), sobre el genocidi armeni.

 

Robert Guédiguian rep el Premi LiberPress Cinema 2016 pel seu cinema compromès i ple de sensibilitat envers les classes més desfavorides de la humanitat, per mitjà del qual explica el seu sofriment i sacrifici, la seva rebel·lió, la seva lluita il·lusionada; perquè és un ferm lluitador en contra de les injustícies i la desigualtat, i perquè reivindica la memòria del poble armeni.

 

 


 

PREMI LIBERPRESS LITERATURA 2016


Mathias Énard  (1972, Niort) és un periodista, escriptor i traductor francès. Va rebre formació a l’Escola del Louvre, i es va especialitzar en les cultures àrab i persa a l’Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals (INALCO). Va viure a l’Orient Mitjà, i l’any 2000 es va traslladar a viure a Barcelona. Participa en revistes (Inculte, de París, o Lateral) i tradueix obres del persa i l’àrab. La seva primera novel·la és La perfection du tir, doblement premiada. El 2005 va publicar Remonter l’Orénoque, de la qual s’ha fet una adaptació cinematogràfica: À coeur ouvert. La seva obra Zone, del 2008, ha estat molt premiada. El 2010 va ensenyar àrab a la Universitat de Barcelona i va publicar Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants, Premi Goncourt des Lycéens 2010. Entusiasta de l’art contemporani, va crear les edicions d’estampes Scrawitch i una galeria amb el mateix nom al districte 11 de París. El 2012 va publicar L’alcool et la nostalgie i Rue des voleurs, una àmplia reflexió sobre el compromís i la revolta, que va rebre el Premi Liste Goncourt / Le Choix de l’Orient. El 2015 va rebre el Premi Goncourt per la novel·la Boussole, que conté referències a la Guerra de Síria, i que està dedicada a la població siriana. El 2016 ha rebut l’Ordre des Arts et des Lettres del Ministeri de Cultura Francès per la seva creació literària.

Mathias Énard rep el Premi LiberPress Literatura 2016 pel seu compromís amb una escriptura rebel, profunda i solidària, que procura conciliar les idees, les civilitzacions i les cultures, que denuncia les guerres i la violència, i que burxa en l’ànima de les persones per trobar-hi tant les febleses com el pòsit tendre de la seva humanitat; també pel seu constant activisme cultural a favor de l’art per mitjà de l’escriptura, de les llengües i de la imatge, entre molts altres àmbits.

 


 

PREMI LIBERPRESS MEMORIAL 2016


Claude Nougaro (Tolosa, 9 de setembre de 1929 - París, 4 de març de 2004) va ser un cantant i poeta francès. També va ser pintor i dibuixant. Va començar treballant de periodista a París i component cançons per a altres. Va ser molt amic de Georges Brassens, que el va ajudar en el seu viatge musical. El 1962 ja cantava les seves pròpies composicions, que el van fer famós. Va cantar amb Dalida, i va col·laborar amb el compositor Michel Legrand. Els seus textos solen ser provocatius i, a vegades, procaços. Va treballar amb el pianista de jazz Maurice Vander, i es va envoltar dels músics de jazz francesos més prestigiosos (Eddy Louiss, René Nan, Pierre Michelot, Michel Colombier...). També van col·laborar amb ell Ornette Coleman o Marcus Miller. Inspirat pels fets del Maig del 1968, va crear París maig, que va ser prohibida. El 1984, a Nova York, va escriure i gravar Nougayork, que va tenir un gran èxit. El 1995 va emmalaltir i va haver de ser operat del cor. Va participar en un àlbum per ajudar els nens que pateixen la sida. Entre el 2003 i el 2004 va començar a preparar l’àlbum de jazz La note bleue, però no el va poder acabar. Va morir als 74 anys, i el seu funeral es va celebrar a Tolosa, a la basílica de Sant Serni. Van espargir les seves cendres al riu Garona. Un parc municipal i una estació de metro porten el seu nom. La seva música es va inspirar en el jazz americà, amb versions personals (Charles Mingus, Louis Armstrong…), però també en la música de Brasil (Baden Powell —https://es.wikipedia.org/wiki/Baden_Powell_de_Aquino— o Chico Buarque).

Discografia: Claude Nougaro (1962); Claude Nougaro n. 2 (1964); Bidonville (1966); Petit taureau (1967); Une soirée avec Claude Nougaro (1969), un directe a l’Olympia de París; Sœur ame (1971); Locomotive d’or (1973); Récréation (1974); Femmes et famines (1975); Plume d’ange (1976); Claude Nougaro (1977), un directe a l’Olympia de París; Tu verras (1978); Nougaro 79 (1979); Assez (1980); Chansons nettes (1981); Au New Morning (1982); Ami chemin (1983); Bleu blanc blues (1985); Nougayork (1987); Pacifique (1989); Une voix dix doigts (1991); Chansongs (1993); Grand angle sur (1994); L’enfant phare (1997); Homme et Lumière (1998), un directe a Tolosa; Embarquement immédiat (2000), i La note bleue (2004), obra pòstuma.

 

 


 

PREMI LIVERDPRESS 2016


Fundació Mona és una entitat sense ànim de lucre, creada l’any 2000, dedicada al rescat i a la rehabilitació de primats. També fa una important tasca educativa i científica. Està situada a Riudellots de la Selva (Girona). La impulsora del projecte és l’Olga Feliu, veterinària, que s’ha envoltat d’un gran grup humà sensible i qualificat. El principal objectiu de la Fundació és lluitar perquè els primats no siguin utilitzats en activitats publicitàries ni com a mascotes, intentant sensibilitzar les persones ja des de la infància. La Fundació només rep un 10 % del seu pressupost d’entitats públiques; la resta prové dels socis, simpatitzants i de les activitats que duu a terme. La Fundació Mona realitza activitats i investiga en l’àmbit de disciplines científiques d’alt nivell, i també col·labora amb organitzacions i universitats d’arreu del món. El recinte on s’ubica la Fundació té una extensió de 5.400 m2, i bàsicament acull ximpanzés comuns i macacos. Han visitat la Fundació o hi han col·laborat Jane Goodall, Eudald Carbonell, Brigitte Bardot o la Societat Mundial per a la Protecció dels Animals (WSPA), entre molts d’altres.

Fundació Mona rep el Premi LiVerdPress 2016 per la seva humanitària i exemplar tasca de rescat i rehabilitació dels primats, pel seu incansable i eficaç treball per conscienciar els humans de la necessitat de respectar els animals, en especial els primats, i per haver creat una xarxa de joves investigadors i activistes en pro d’una existència digna dels animals.


 


 

 

 




Portal de Transparència de DDGI
Cercador
BOP Butlletí Oficial de la Província Factura electrònica Operacions pressupostàries Tràmits en línia
  • Utilitats
  • Imprimir Imprimir
  • Compartir Compartir
  • Enviar Enviar
REGISTRE GENERAL D'ENTRADA Pujada de Sant Martí, 4-5. 17004. Girona · T 972185000
I SORTIDA DE DOCUMENTS Horari: De dilluns a divendres de 8.30 a 14 h. NIF: P1700000A