Premis LiberPress 2017

 

Premis Liberpress 2017

 


 

 


 

PREMI LIBERPRESS 2017

Jaume Capdevila i Herrero (Kap)

Jaume Capdevila i Herrero, Kap, va néixer a Berga el 1974 i és un gran dibuixant d’humor i caricaturista català. Actualment publica les seves vinyetes als diaris La Vanguardia i El Mundo Deportivo, a revistes catalanes com El Triangle o El Web Negre i a revistes estrangeres com Courrier International, Siné Mensuel, Siné Hebdo, La Méche, Zélium (totes franceses) i L’Antitempo (italiana), entre d’altres. També publica als EUA mitjançant el Political Cartoonists Index de Daryl Cagle, ha dibuixat en directe en programes de televisió com Els Matins de TV3 i forma part del consell de direcció de l’Instituto Quevedo del Humor de la Fundación General de la Universitat d’Alcalá. Se’l considera un dels principals especialistes a Catalunya pel que fa al dibuix d’humor i la premsa satírica. També és president de Dibuixants sense Fronteres i membre de l’associació internacional de dibuixants d’humor patrocinada per l’ONU Cartooning for Peace (Premi LiberPress Associacions 2013). L’any 2009 li van concedir el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, i el 2015, el Premi Notari de l’Humor de la Universitat d’Alacant. El febrer de 2016 va guanyar alhora el primer i el tercer premi d’un dels certàmens del món de l’humor gràfic més prestigiosos d’Europa, el Press Cartoon Europe. Té moltes obres amb els seus ninots, entre les quals destaquem Sense Kap ni peus, Manar! Manar!, Som i serem: Postals de la Catalunya independent, Pujol i fa sol i Kap: 15 anys gegants, i moltes altres de col·lectives, com Any d’estelades, Fins als Borbons! i Any de consulta.

Estudiós i expert de l’humor gràfic d’ara i, sobretot, d’abans, també té moltes obres dedicades a altres mestres, publicacions desaparegudes i temes candents, com Muntañola, Bagaria, Tísner, Antologia de la caricatura anticlerical, Andreu Dameson, El Gran Vázquez, L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut, La Campana de Gràcia, Papitu i Perich (amb Raquel Perich). Ha fet exposicions a Barcelona, París, Granada, Madrid i Mèxic, entre altres llocs. La seva obra és habitual als circuits internacionals d’humor gràfic, i ha aconseguit el Premi Humoris Causa a la Biennale Internazionale di Humor Grafico Vino, Humour e... Fantasia (Itàlia), i mencions al Festival Internazionale di Humor Grafico (Itàlia), al Press Cartoon Europe (Bèlgica) i al World Press Cartoon.

Jaume Capdevila i Herrero, Kap, rep el Premi LiberPress 2017 per una obra amplíssima, sense fronteres, provocadora, contundent, sàvia, profunda i plena d’un humor intel·ligent, refinat i satíric. També perquè és una persona senzilla, bona, republicana, imprescindible i divertida, un geni teòric i pràctic de l’humor gràfic i de la caricatura que sempre ha lluitat per les llibertats de la gent i dels pobles, especialment per la llibertat d’expressió, i un amic incondicional de LiberPress. Moltes gràcies per tot, Jaume!

En la seva obra teòrica ha analitzat a fons la relació de la imatge amb la sàtira, i ha exposat arguments valuosos sobre la funció de l’humor gràfic:

Així com una fotografia reprodueix la realitat, el dibuixant filtra l’esmentada realitat, o la reinterpreta, per la qual cosa la imatge resultant sempre acaba per tenir un valor afegit. I és que el missatge, la idea, el contingut, diguem-ne com vulgueu, és la part més important del dibuix satíric. […] la sàtira funciona com un mirall, ja que no deixa de ser una representació gràfica que distorsiona una realitat preexistent per aconseguir algun efecte comunicatiu. La sàtira perd sentit si hom no pot reconèixer l’objecte reflectit. […] La iconografia satírica es pot utilitzar com a arma perquè acostuma a transportar un missatge transgressor. Un dels motors més potents de la caricatura és la seva capacitat de provocació i transgressió. Transgressió icònica o estètica, o provocació ideològica.

Els humoristes tenim un paper social important: correspon a fer riure, picar, molestar, ser la mosca collonera… Però alhora fer aquest exorcisme de convertir les coses lletges, dures i desagradables en coses païbles, ajudar que la societat les pugui assimilar. […] provocar aquest canvi d’estat mental un cop passada la por. […] Quan pots riure d’una cosa ja ha pres una dimensió controlada per l’ésser humà, i superes la por i l’angoixa.

[L’humor gràfic] és un gènere d’opinió, si bé l’humorista no construeix el seu discurs mitjançant les paraules sinó a través d’imatges.

La sàtira, al contrari que la ironia, que la metàfora, que la metonímia, que el sarcasme, sempre és agressiva. En el fons la intenció de la sàtira és constructiva, però els mecanismes que utilitza són sempre destructius.

L’humor pot ser satíric, corrosiu i violent, però també tendre i poètic. És una eina de convivència.

 


 

PREMI LIBERPRESS CATALUNYA 2017

Femen

Femen és un grup rebel i contestatari ucraïnès, fundat a Kíev el 2008 per l’economista Anna Hutsol i que ha esdevingut internacional. Els seus integrants són quasi exclusivament dones, i es manifesten despullant-se davant el que consideren el totalitarisme i la hipocresia del poder: el fanatisme de les religions, el masclisme i l’explotació de la dona; a favor dels drets humans i l’avortament, i en contra de la pena de mort i totes les activitats polítiques antidemocràtiques. Té representacions en molts països del món, i els seus objectius són promoure el lideratge femení davant el conservadorisme i el masclisme i organitzar una revolució de les dones mitjançant la manifestació pacífica de despullar-se en públic davant els líders que volen escarnir. Consideren que despullar-se és l’única manera que se les tingui en compte, i aquesta manera de manifestar-se i protestar contra el cinisme i les injustícies s’ha mostrat poderosa i eficient. Les corones de flors que a vegades porten són el símbol de la feminitat orgullosa i de la rebel·lia. Entre les seves accions més audaces hi ha les protestes davant l’ambaixada egípcia a Estocolm contra les religions teocràtiques amb el lema «Sharia is not a constitution», a la catedral de Notre-Dame de París per celebrar la renúncia de Benet XVI a la plaça de Sant Pere de Roma amb el lema «God is woman», als Jocs Olímpics de Londres per protestar contra el COI i la seva protecció dels règims islamistes sanguinaris, a París davant el líder iranià contra la pena de mort, a París contra Marie Le Pen, als Estats Units davant el col·legi electoral de Donald Trump i a Espanya contra el cardenal ultraconservador Rouco Valera, entre moltes altres.

Femen rep el Premi LiberPress Catalunya 2017 per la seva lluita i protesta pacífica, valenta, original, audaç, provocadora, eficaç, i seriosa i divertida alhora, mitjançant la qual denúncia els excessos de les religions, del masclisme, dels polítics antidemocràtics o democràtics estúpids, del conservadorisme, dels bons costums i de la hipocresia, i defensa principalment les dones oprimides, però també tota la humanitat, amb una ferma advocació dels drets humans.

 


 

PREMI LIBERPRESS CATALUNYA 2017

poble yazidita

AL POBLE YAZIDITA. El yazidisme és una religió preislàmica de l’Orient Mitjà d’origen remot (uns 2.000 anys aC), provinent de les antigues religions perses, pacífica i tolerant. La seva ciutat santa és Lalish, a la província de Nínive, abans Mossul (Iraq), i va ser la principal religió dels kurds fins al segle VII dC, quan van patir una islamització obligatòria que els va deixar en una petita minoria que sempre ha estat molt perseguida. La major part viu a prop de Mossul, i també hi ha petites comunitats a Armènia, Geòrgia, Iran, Rússia, Síria i Turquia. En total serien unes 800.000 persones abans del genocidi al qual han estat sotmesos, primer per Al-Qaida i després per l’ISIS, acusats d’adorar el dimoni. Hi ha refugiats yazidites a Alemanya i l’Amèrica del Nord. Dues de les persones que representen la seva lluita contra l’extermini i els patiments soferts són Nadia Murad i Farida Abbas. Nadia Murad, als dinou anys, fou segrestada per l’ISIS, torturada i utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual, després de veure com exterminaven tota la seva família (mare, germans…). Un jorn va poder fugir i demanar asil a Alemanya, on se l’ha ajudat econòmicament i ha rebut assistència mèdica i psicològica. Amb el suport de l’organització yazidita Yazda, va decidir explicar la seva història, demanar justícia davant el Tribunal Penal Internacional i reunir-se amb la majoria de líders polítics mundials. Líder del moviment, va rebre el Premi Sàkharov i el de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya (ANUE), a Barcelona, entre d’altres, per la seva lluita pels drets humans i pel seu poble. Farida Abbas és una dels 6.500 yazidites supervivents del genocidi perpetrat per l’ISIS. Nascuda a Kojo (al nord de l’Iraq), era estudiant quan l’ISIS atacà el seu poble, matà tots els homes i agafà les dones i els infants com a ostatges. Durant quatre mesos va patir tot tipus de tortures mentals i físiques, i va ser utilitzada com a esclava sexual, fins que es va poder escapar dels segrestadors. Com Nadia, ha publicat un llibre i ha fet nombroses conferències i entrevistes en què ha explicat el patiment del poble yazidita.

El poble yazidita rep el Premi LiberPress Catalunya 2017 per la persecució i els patiments soferts durant tot el seu esdevenir com a minoria religiosa, especialment en els darrers anys, en els quals s’ha produït un veritable extermini (que hem de qualificar de genocidi), i en homenatge a tots els seus homes, dones i infants torturats, esclavitzats i morts, i als que s’han convertit en nous refugiats després de la terrible diàspora d’aquesta comunitat, que tan bé representen Nadia Murad i Farida Abbas, valentes lluitadores pel seu poble, per la seva memòria, per la pau i perquè la justícia universal caigui sobre els seus assassins.

 


 

PREMI LIBERPRESS CINEMA 2017

Paolo Bianchini

Paolo Bianchini va néixer a Roma i és un director de cinema italià. Va començar com a ajudant de direcció de directors italians importants com Luigi Zampa, Mario Monicelli, Luigi Comencini, Vittorio De Sica, Mauro Bolognini i Sergio Leone, entre d’altres. Després es va dedicar al cinema comercial i a la publicitat, i va treballar per a grans empreses internacionals fins al 1997, quan va tornar al cinema amb La grande quercia, premiada al Festival de Berlín, al Festival Napa Valley (Califòrnia), al Chicago Film Festival i al Festival Internacional de Cinema per a Joves de Laon (França). El 2002 va dirigir L’uomo del vento, patrocinada per l’UNICEF, el 2004, Posso chiamarti amore?, i el 2005, Il bambino sull’acqua. Amb Paola Rota va fundar Alveare Cinema, una productora que ha produït films com Il giorno, la notte o Il sole dentro, molts sota el patrocini d’UNICEF. També cal destacar els films L’addio a Enrico Berlinguer (1984), un documental col·lectiu, Vite a perdere (2003), Codice Aurora (2007) i Mal’aria (2009). El 2002 va ser anomenat ambaixador d’UNICEF pel seu treball sobre els problemes de la infància, que ha tractat en moltes de les seves obres. Actualment, junt amb el seu fill, fa cinema dins de les presons italianes amb una websèrie de la televisió pública italiana sobre la reinserció dels joves.

Paolo Bianchini rep el Premi LiberPress Cinema 2017 per la seva extraordinària carrera cinematogràfica, dedicada en gran part al cinema social i de compromís, per la seva defensa i visió del món de la infància i l’adolescència a través del cine, per haver mostrat amb gran bellesa i tendresa la marginació, els desvalguts, els vulnerables i els éssers que són víctimes de qualsevol mena de poder, pel seu mestratge, per la seva coherència i independència, i per l’esteticisme, la bellesa i la duresa, només quan és necessària, de la seva admirable i prestigiosa obra.

 


 

PREMI LIBERPRESS CANÇÓ 2017

Maria Farantouri

Maria Farantouri, cantant i activista política i cultural, va néixer a Atenes el 28 de novembre de 1947. El seu inici en la cançó va ser durant l’adolescència, quan va participar en el cor de The Society of Friends of the Greek Music, on va comprendre que el cant es convertiria en el seu camí i la seva vida. Els primers passos com a solista, gràcies a la seva rica veu de contralt, els va fer al costat de molts artistes joves que aspiraven a fer reviure la música grega. Destaca la seva relació amb el compositor Mikis Theodorakis, que va voler que treballessin junts. Aviat, la veu de Maria Farantouri es va sentir en tots els esdeveniments polítics i socials importants. Durant la dictadura militar (1967-1974), es va mostrar activista i rebel personalment i artísticament, i va gravar cançons protesta a l’exili. Ha cantat poemes de Federico García Lorca, Neruda i Víctor Jara, i ha gravat en espanyol «Hasta siempre, comandante». També és notable el seu cicle sobre Mauthausen. El treball de Theodorakis The Hostage es va representar en totes les manifestacions de pau, i Maria va fer la cançó «The Laughing Boy», coneguda a tot Grècia i, finalment, al món. Ha cantat al costat del cantant català Josep Tero, i fou membre del parlament grec entre 1989 i 1993, com a representant del Moviment Socialista Panhel·lènic (PASOK).

Maria Farantouri rep el Premi LiberPress Cançó 2017 per la seva veu tendra, militant i compromesa amb la cançó social i de protesta grega, que ha denunciat la dictadura del seu país, els totalitarismes polítics, el reaccionarisme i la repressió, ha barrejat la contundència de la denúncia amb la bellesa de la poesia i ha participat activament en la lluita per la consecució de la democràcia, les llibertats i el respecte als drets humans.

 


 

PREMI LIBERPRESS CAMINS 2017

Roser Rosés

Roser Rosés Senabre va néixer a Barcelona el 1926. El 1938 els seus pares la van enviar a l’URSS per protegir-la dels perills de la Guerra Civil. Allà, però, va patir els estralls de la Segona Guerra Mundial sense poder tornar a casa, i va sobreviure miraculosament. Quan el 1947 va poder tornar a Barcelona, passant per Mèxic i amb papers falsos, es va trobar amb la misèria i la postguerra dels vençuts en la seva pròpia família. Ha impartit classes de català i rus, ha treballat de correctora i ha col·laborat en el Club d’Amics de la UNESCO. Actualment, amb noranta anys, és voluntària al Museu d’Història de Catalunya, on forma part del Consell de Savis i explica als alumnes de diversos nivells les seves vivències a causa de les guerres. Ha publicat Trenes tallades (Edicions Cal·lígraf), la història del seu periple vital a Rússia, i ha estat un gran èxit. 

Roser Rosés Senabre rep el Premi LiberPress Camins 2017 per una vida llarga en la qual ha fet camins múltiples i dificilíssims des de molt petita, ha portat amb gran responsabilitat i maduresa la seva infància i adolescència, ha passat la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i els pitjors anys del franquisme sense descoratjar-se, fins a retrobar, amb tots nosaltres, la llibertat, i, ja de més gran, d’una manera prudent, sàvia i tolerant, ha obert els camins de la memòria a altres infants i adolescents, tal vegada més afortunats.

 


 

PREMI LIBERPRESS ASSOCIACIÓ 2017

Pallassos sense fronteres

Pallassos sense Fronteres és una organització no governamental catalana de pallassos, d’àmbit internacional, de caràcter humanitari i sense ànim de lucre, fundada a Barcelona el 1993. El seu objectiu és actuar en zones de conflicte o exclusió a fi de millorar la situació psicològica i emocional de les poblacions refugiades i de les dels països arrasats per la violència, la guerra o les catàstrofes naturals mitjançant les activitats artístiques, l’humor i la comicitat dels pallassos, així com sensibilitzar la societat sobre la situació de les poblacions afectades i promoure actituds solidàries. Quasi sempre ha estat present en llocs amb conflictes bèl·lics o zones catastròfiques com a Iugoslàvia, Palestina, l’est de la República Democràtica del Congo, Algèria (el Sàhara), el Líban, Jordània, Haití, Moçambic, la Costa d’Ivori i Namíbia, entre d’altres. La dirigeix Jaume Mateu (Tortell Poltrona), un home i pallasso genial, sempre rodejat d’un munt de dones i homes tan valents i solidaris com ell. 

Pallassos sense Fronteres rep el Premi LiberPress Associacions 2017 per una idea i una trajectòria emotiva, emocionant, solidària, plena de sensibilitat i molt valenta, en la qual, lluitant arreu del món pels desprotegits, ha sabut canviar llàgrimes per somriures, transformar penes en joia, fer oblidar durant una estona les injustícies als qui les pateixen, demostrar la seva immensa humanitat a tota la humanitat, cercar la concòrdia i la pau, i evidenciar que el riure i la fantasia són eines eficaces per portar instants de felicitat i esperança als infants i al futur. En definitiva, una feina plena de coratge i simpatia, altruista i impagable.

 


 

PREMI LIBERPRESS LITERATURA 2017

Bernardo Atxaga (José Irazu Garmendia)

José Irazu Garmendia, veritable nom de Bernardo Atxaga, va néixer el 1951 a Asteasu, Guipúscoa. La seva obra, que inclou novel·la, conte, poesia i assaig, ha estat escrita i publicada íntegrament en eusquera, però també traduïda a diverses llengües. És llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Bilbao i en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona. És membre de ple dret de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca des del 2006, i també de la Jakiunde, l’Acadèmia de les Ciències, de les Arts i de les Lletres. El 1976 va escriure la seva primera novel·la, Ziutateaz (‘De la ciutat’), i el 1978, el poemari Etiopia (‘Etiòpia’). Sempre escriu en eusquera com a lluita contra la repressió política. El 1988 va publicar la seva obra més coneguda, Obabakoak (‘Els d’Obaba’), que ha estat traduïda a vint-i-sis idiomes i que va guanyar el Premi Nacional de Narrativa el 1989. El 2003 va publicar Soinujolearen semea (‘El fill de l’acordionista’). Finalitzat el cicle Obaba, el 2005 va publicar Lekuak (‘Llocs’) i el 2007, Markak: Gernika 1937 (‘Marques: Gernika 1937’), que recull reflexions sobre el bombardeig nazi a aquesta vila. El 2009 va publicar la novel·la Zazpi etxe Frantzian (‘Set cases a França’), publicada al mateix temps en eusquera, castellà, català i gallec, i el 2013, Nevadako egunak (‘Dies de Nevada’), que va obtenir el Premi de la Crítica 2014. Ha estat guardonat amb premis com el Donostiako Hiria (1979 i 1983), el Premi Nacional de Narrativa (1989), el Premi Euskadi de Literatura (1989, 1991, 1996 i 1997) i el Premi de la Crítica (1978, 1985, 1988, 1993, 2003 i 2014), entre molts altres.

Bernardo Atxaga rep el Premi LiberPress Literatura 2017 pel conjunt de la seva obra literària feta amb originalitat, riquesa, sensibilitat i enginy, en la qual ha tractat amb tendresa i duresa alhora temes com la Guerra Civil, ETA, la transició democràtica i la vida dels homes i dones d’un País Basc rural, treballador i diferent, i ha insistit en la memòria social col·lectiva, amb tolerància, humanitat, bondat i valentia, i també per la seva defensa de la llengua i la cultura basca. És un escriptor únic que ha conquerit l’atenció de lectors de totes les llengües i cultures des d’una literatura diversa i compromesa amb els valors de la llibertat i la dignitat humana.

 


 

PREMI LIVERDPRESS 2017

Greenpeace

Greenpeace és una organització no governamental ambientalista fundada el 1971 a Vancouver, el Canadà. El seu objectiu és protegir i defensar el medi ambient intervenint en diferents llocs del planeta quan es cometen atemptats contra la natura i es posa en perill el medi ambient. Fa campanyes per parar el canvi climàtic, protegir la biodiversitat, promoure l’alimentació saludable, rebutjar la utilització de transgènics, disminuir la contaminació, evitar la desaparició de les espècies animals i dels paradisos vegetals, posar fi a l’ús de l’energia nuclear i les armes, i protegir els boscos i els paratges naturals, especialment el territori àrtic. Té oficines a més de quaranta-quatre països de tot el món, més de tres milions de socis i un vaixell famós, el Rainbow Warrior. Enumerar la seva tasca immensa necessitaria planes i planes, però podem destacar que se centren en les amenaces més greus per al futur del planeta, com l’energia nuclear, els tòxics, la desforestació, el canvi climàtic o el desgel de l’Àrtic. Són famoses les seves actuacions contra la multinacional petroliera Esso, propietària de l’Exxon Valdez, naufragat a les costes d’Alaska, la lluita contra la cacera de balenes, la catàstrofe de la fàbrica de pesticides d’Union Carbide a Bhopal, l’Índia, l’oposició als assajos atòmics i la lluita constant per la pau. En aquesta lluita ha arriscat (i perdut) vides humanes en defensa del medi ambient.

Greenpeace rep el Premi LiverdPress 2017 per la seva tasca immensa, independent, valenta, perillosa i valuosíssima en defensa del medi ambient, per la seva lluita contra el canvi climàtic i a favor de la preservació de les espècies, per la seva denúncia i el seu esforç per aconseguir un món més racional, saludable i habitable per a tota la humanitat i les espècies animals i vegetals amb què convivim, i per la seva defensa de la nostra vida, la nostra qualitat natural de vida i el nostre futur davant dels interessos polítics i econòmics dels poderosos. Probablement és una de les organitzacions més essencials i necessàries per a la humanitat, sense la qual estaríem en una situació crítica. Moltes gràcies. 

 


 

MEMORIAL LIBERPRESS 2017

Salvador Puig Antich

Salvador Puig Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948) fou un jove militant anarquista i antifeixista que va formar part del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), que donava suport a la lluita obrera i la revolució armada per intentar fer caure la dictadura franquista. A la tardor de l’any 1973 fou detingut per la mort d’un policia en un tiroteig durant la seva detenció. Després de ser torturat i sotmès a un judici irregular i sense garanties, va ser condemnat a mort per un consell de guerra militar. Malgrat la pressió internacional perquè li commutessin la pena, el van executar per garrot vil al matí del 2 de març de 1974 a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona, enmig de la indignació popular.

Lluís Llach li dedicà el tema «I si canto trist», que donava títol al seu disc de l’any 1974. Joan Isaac va compondre i cantar «A Margalida» (1976) en homenatge a Puig Antich i a la seva companya. El 2005 Loquillo també va fer una cançó dedicada a la seva memòria, «El año que mataron a Salvador». S’han escrit llibres de poemes, històrics, de teatre i pel·lícules (Salvador) sobre la seva vida i la seva mort. Joan Miró va pintar la sèrie «L’esperança del condemnat a mort». El 5 de març de 2016 es va inaugurar una plaça al barri de Roquetes de Barcelona amb un mirador amb vistes a la ciutat i un monument al seu nom.

Havíem pensat anotar aquí qui va ser el jutge militar del procés en el qual fou condemnat i la composició del Consell de Ministres del dictador Franco que en va permetre i ratificar l’execució, però finalment hem decidit que els seus noms no taquin aquesta plana i que el millor és que restin en el silenci i el menyspreu de la seva ignomínia i de la seva infàmia.

 


 

AUTOR DEL CARTELL LIBERPRESS 2017

Andrés Vázquez de Sola

Andrés Vázquez de Sola (San Roque, Cadis, 1927) és un dibuixant, periodista i pintor. Va néixer en una família d’ordre i de dretes, i va estudiar a La Línea de la Concepción i al Seminari de Sacromonte (Granada), que va abandonar aviat. Després va començar a treballar en el diari Patria, i a partir del 1951 va militar clandestinament al Partit Comunista d’Espanya (PCE). Va patir actes de censura, acomiadaments i deportacions a altres regions de l’Estat, i va marxar a Madrid, on va treballar en el diari del mateix nom com a col·laborador fix. La repressió va continuar fins que va abandonar aquest diari i Televisió Espanyola, on presentava el programa La noche del sábado i dibuixava davant les càmeres caricatures dels participants, i el 1959 va marxar a París a peu. Allà va passar moltes dificultats, i va arribar a dormir sota els ponts del Sena, fins que va publicar «La Gran Corrida Franquista» en el diari satíric Le Canard Enchainé, que davant de l’èxit que va tenir va haver de fer una tirada d’un milió d’exemplars. Durant trenta anys va treballar com a periodista a Le Canard, Le Monde, Le Monde Diplomatique i L’Humanité, entre d’altres. També va publicar llibres com La Franquísima Gracia o Historia triste de un perro triste, va organitzar exposicions personals i col·lectives, i va col·laborar en programes de ràdio i televisió. A Espanya va col·laborar amb Mundo Obrero, Interviú i El Cocodrilo, entre d’altres, i unes caricatures contra Felipe González i l’OTAN el van portar a la banqueta dels acusats. El 1972 va rebre la Palma d’Oro a Bordighera (Itàlia) i el 1974, el Nasreddin Hoca a Turquia. És un home coherent, valent, contestatari, compromès, honest amb els seus ideals, mordaç, satíric i profundament divertit que sempre ha incomodat el poder. Mestre de ninotaires i lluitador antifranquista i per la llibertat d’expressió, també ha estat un pintor excepcional que ha fet quadres de gran format, plens d’audàcia i bellesa. El 1985 es va retirar del periodisme i va marxar a viure a Granada. Actualment es dedica a pintar i a fer exposicions monogràfiques com «Lorca y sus amigos», «Mujeres de mis sueños», «La Generación del 27», «República o “esto”», «Homenaje a Francisco Ayala» o «Besitos desde Sodoma», i publica llibres com Cenizas de un mar en llamas, dedicat a la immigració. El 2014 li van atorgar la Medalla d’Andalusia i el 2016, el Premi Internacional d’Humor Gat Perich.

 


 

GRUP MUSICAL

the maria's

The Maria’s és un projecte musical de Mariona Fàbregas i Mireia Vilalta, les quals van formar un duet el 2014, després d’actuar durant molts anys per separat. Ofereixen interpretacions de temes d’ara i de sempre, amb dos estils de veu totalment diferents, però amb una combinació musical que les fa úniques.

 


 

Dossier de premsa Premis LiberPress 2017

Roda de premsa Premis LiberPress 2017

 




Portal de Transparència de DDGI
Cercador
BOP Butlletí Oficial de la Província Factura electrònica Operacions pressupostàries Tràmits en línia
  • Utilitats
  • Imprimir Imprimir
  • Enviar Enviar
Dipsalut xaloc Conservatori Girona Semega Casa de Cultura Vies Verdes cilma ccb El Canal Sumar Consorci de les gavarres
REGISTRE GENERAL D'ENTRADA Pujada de Sant Martí, 4-5. 17004. Girona · T 972185000
I SORTIDA DE DOCUMENTS Horari: De dilluns a divendres de 8.30 a 14 h. NIF:P1700000A