50 Si bé Llanars no pot ser considerat un municipi amb un pes específic dins l'àmbit econòmic de la mineria, els testimonis documentals i els topònims evidencien que hi va haver intents, encara que poc rellevants, per treure'n un rendiment. L'ús massiu de carbó com a font d'energia en les indústries i en els mitjans de transport, cas del ferrocarril i els vaixells, portà a la recerca d'aquest mineral arreu del territori català. Esteve Cabanas i Rosell, veí de Camprodon, sol·licità, l'agost del 1905, l'autorització per treballar al mener de carbó Pirenaica, situat a la serra d'Espinalva i al puig de Sant Isidre. La superfície a explotar, que era d'unes vint hectàrees, afrontava al nord amb les finques dels senyors Pujolar i Brandia, a l'est amb forests comunals, al sud amb terrenys del senyor Marcos de Roca, d'Olot, i a l'oest amb propietats de Brandia i Josep Pujol. A la zona de Feitús també hi hagué una petita explotació, en aquest cas d'antracita, una variant de carbó. Josep Sau i Pagès, veí de Casserres, demanà al Govern Civil, l'abril del 1918, el permís per extreure aquell mineral de la mina Angé/ica. Aquesta explotació, que tenia una extensió de terreny de quaranta-nou hectàrees, estava a prop de la confluència dels torrents clot de la Font Freda i clot de les Cabaleres, terreny propietat de Aquest edifici esdevingué el forn d'a11timoni als anys quaranta . Josep Brandia. L'absència d'algun tipus d'infraestructura industrial i la manca de records en la memòria col·lectiva deixen entreveure que la seva repercussió sobre la població va ser mínima. Es dóna el cas de llanarencs que anaren a treballar a les mines de carbó de Surroca, cas de Pere Coll que als anys trenta treballava d'encarregat a la Companyia Arrendatària Surroca, o bé a les mines de ferro de Saint-Paul-de-Fenouillet, propietat de la Société Minière des Pyrénées. Manuel Pagès, els germans Joaquim i Frederic
Llanars
To see the actual publication please follow the link above