El pintor i escriptor Santiago Rusiñol (1861- .1 931) va ' portar una original vida de bohèmia , 1 atresora un ric anecdotari, la qual cosa el va convertir en un personatge popular i reconegut, que fou batejat com el "Príncep dels catalans". A Girona són recordades les relacions que va establir amb en Pepet Gitano. El creador del Cau Ferrat va ser un artista representatiu del modernisme, i al seu llibre Oracions (1897) es mostra com a narrador simbolista. "A la campana" és una peça eloqüent del recull. Si algun objecte vestit amb la matèria sembla tenir una ànima a dintre, una ànima que parli, que plori, que canti i que sospiri, ets tu, oh campana!, tu, que amb la veu de bronzo remous en el cor de l'home les alegries i les tristeses més íntimes, aquelles que no traspuen afora, guardades en els fulls arrecerats de la quietud més f onda. Suspesa al cim del campanar, voltada sempre de núvols, de llum, de serenes i d'estrelles, a tothora respires aquella santa solitud de les altures f eta de gases d 'èter, on les veus no hi arriben i hi arriben els sospirs; on la paraula 110 hi puja i les pregàries hi volen; on les ànimes hi passen al llançar-se a seguir la ruta espiritual de son romiatge invisible; sola allí enlaire, voltada de flors d'escletxa obertes de cara al cel, de flors regades pel mateix petó dels núvols i voltada de remolins de falzies xisclant a ton entorn com vol d 'esperits malalts, vius la vida de l 'aire, et nodreixes de solitud i quietud i et bronzeges de la puresa que et volta. Ton cor tan sols respira les cançons virginals f etes de sorolls d'espai, i verges les tom es a l'home, que les escolta baixar abraçades amb les veus de la Natura. Lluny de tot lo del món, lluny de les passions petites, lluny del fang de la terra, 110 parles més La suggestió campanera, ingènua i neta, ha estat captada des del camp de les arts plàstiques. També per les visuals, i en aquest cas amb virtuosisme. que en els moments més solemnials. No parles més que quan té d 'alçar-se l'ànima i córrer vers la llum de l'ideal, quan brota una nova flor en l 'aspre jardí dels homes, quan el plor té de regar alguna tomba, quan l 'esperit fuig del cos, quan el cor s'enfosqueix, quan se té de resar, d'invocar i de sof rir ... allavores tu parles, i ta veu va seguint els tristos batements i el compàs misteriós de les veus of egades; ton batall acompanya la negra processó dels endolats del m?n, que s'abriguen de f osca per amagar sa tnstesa. Tan sensible ets, oh campana!, per tot lo que et rodeja, tan hermosa tens l'ànima, que sempre ta veu pura respon als sentiments que el temps t'ensenya. Si el cel és blau, serè i brodat de
Les Campanes
To see the actual publication please follow the link above