El 2018 ha estat declarat l’Any Fabra, per commemorar els 150 anys del naixement del pare de la llengua catalana moderna i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana normativa. La Diputació de Girona se suma a la celebració d’aquesta efemèride per mitjà del Vet Aquí!, que pren les Converses filològiques [*] de Fabra com a fil conductor dels dotze butlletins d’enguany.
L’objectiu és recuperar algunes converses que o bé ens ajudaran a repassar molts dels criteris lingüístics i de convencions que hem tractat al llarg de les diferents edicions del Vet Aquí!, o bé ens aportaran informació nova i d’utilitat per redactar textos formals, funcionals i eficaços en l’àmbit de l’Administració.
Abans d’entrar en matèria, però, retrocedim en el temps i fem un breu recorregut per les obres cabdals de Pompeu Fabra.
1891: Es publica la primera gramàtica de Fabra, Ensayo de gramática de catalán moderno, en el context de la campanya de la revista L’Avenç per reformar la llengua catalana.
1913: La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (de la qual Fabra era membre des del 1912) publica les Normes ortogràfiques.
1918: Fabra publica, per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, la Gramàtica catalana, que és adoptada per la institució com a obra de referència normativa.
1919-1928: El diari La Publicitat publica, amb algunes interrupcions, les Converses filològiques. Es tracta d’un conjunt d’articles signats pel Mestre que van tenir un notable impacte social més enllà del cercle restringit de «persones de lletra».
1932: Es publica el Diccionari general de la llengua catalana, signat exclusivament per Fabra, el qual és l’embrió del futur diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.
1956: Es publica la gramàtica pòstuma de Fabra, del 1948.
Amb els seus treballs, Fabra va establir els fonaments de la normativa catalana actual, que es materialitza en tres obres de referència: el diccionari, la gramàtica i l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans.
El Diccionari de la llengua catalana (DIEC2): Publicat el 2007 i hereu del Diccionari general de la llengua catalana de Fabra, del 1932, és el diccionari normatiu de la llengua catalana, resultat de l’ampliació i actualització de la primera edició del DIEC, del 1995. Es pot consultar en línia.
La Gramàtica de la llengua catalana (GIEC): Publicada recentment, el 2016, és la gramàtica oficial, que pren el relleu a la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra del 1918.
L’Ortografia catalana (OIEC): També del 2016, aplega, d’acord amb la informació que es dona a la introducció de l’obra, «l’ortografia fundacional, amb les rectificacions que hi va fer el mateix Pompeu Fabra, les introduïdes després de la seva mort i els acords ortogràfics presos per la Secció Filològica des de 1984». Es pot consultar en línia.
I, ara sí, un cop situats en l’obra fabriana, ens endinsem en les Converses! No hem d’oblidar que quan aquests articles apareixien publicats al diari La Publicitat, tot i que ja s’havien editat les Normes ortogràfiques del 1913, l’ortografia fabriana encara no estava prou implantada, motiu pel qual sovint coexistien diferents grafies d’un mateix mot.
També hem de tenir en compte que les Converses filològiques no tenen caràcter normatiu, sinó descriptiu. Per tant, hem de considerar aquests textos com a complementaris de les obres que codifiquen la norma.
Comencem amb una conversa més aviat anecdòtica (la número 592, publicada el 28 d’agost de 1924), que hem escollit per la relació que té amb el títol d’aquest butlletí:
|
Sigui quin es vulgui l’origen del vet de la locució vet aquí […], avui el poble veu en la t final […] el pronom de segona persona, i això ha donat naixença a les expressions ve-li aquí i ve-us aquí exigides pels tractaments de vostè i de vós; no, però, que, àdhuc en el cas d’emprar-se aquests tractaments, no sigui també usada la locució vet aquí. Nosaltres que, no essent en el llenguatge col·loquial, creiem preferible d’usar vet aquí en tots els casos (si no heus aquí), havem estat sempre afectats a escriure vet aquí en dos mots, així com l’expressió equivalent heus aquí. Però si s’accepten (i no ens sembla que pugui interdir-se, almenys com a col·loquials) les expressions ve-us aquí i ve-li aquí, on us i li són evidentment els pronoms us i li, llavors sembla natural d’escriure ve-us aquí i ve-li aquí, i per tant ve’t aquí […]. |
Fabra, en aquesta conversa, fa referència a la coexistència de les formes ve’t aquí i vet aquí, i, després de justificar l’origen de ve’t aquí i de reconèixer que no pot ser condemnada, apunta una distinció entre l’ús de l’una o de l’altra (ve’t aquí o vet aquí) segons el grau de formalitat. Així, arriba a la conclusió que vet aquí té un grau de formalitat més elevat que no pas ve’t aquí, més pròpia de la llengua col·loquial.
La normativa actual s’ha mantingut en la línia apuntada per Fabra, de manera que al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) trobem documentada l’expressió vet aquí (que ens remet a heus aquí), i a la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut (GIEC) s’hi recullen (§ 8.5.2) tant les formes considerades com a pròpies dels registres formals vet aquí i vet ací (o heus aquí i heus ací) com d’altres de col·loquials, entre les quals trobem les expressions ve’t, ve-li i ve-us que ja documentava el Mestre.
Trobareu més informació sobre l’Any Fabra al web de la Generalitat de Catalunyahttp://llengua.gencat.cat/ca/anypompeufabra/inici.
* Fabra, Pompeu. Obres completes, dir. Jordi Mir i Joan Solà, i a cura de Joaquim Rafel, Joan A. Argenter, Josep Murgades, Maria Toldrà i Antoni Tobella. Vol.7: Converses filològiques. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2010.
