i 
ha qui afirma [...] que a les aigües serenes de l’estany de Puigcerdà hi vivia una sirena de cabells rossos, que li queien per l’esquena més avall d’on començaven les escates. El seu coll era prim, coll de cigne; els pits, menuts i ferms, contenien l’encant i la puresa de l’adolescència.
S’havia assegut damunt dels primers rocs que formen l’illa que hi ha al bell mig del llac, i els seus ulls clars guaitaven, inexpressius, la gent, mentre feia moure, desvergonyida, la seva cua.
Per capturar-la, hi havia l’alcalde, els regidors, membres de l’Oficina d’Extensió Agrària i, fins i tot, un tècnic de la Confederació Hidrogràfica [...].
Atès que hi havia diverses administracions, es va posar de manifest el tema competencial. Per sort, la primera autoritat municipal va dir:
—Prescindim-ne, de qui no tingui les competències. Hem d’anar coordinats. Si no actuem amb mútua col·laboració, no farem res més que destorbar-nos. Pensem-hi serenament.
Tothom hi va estar d’acord, però ja va ser massa tard. La sirena va iniciar el cant d’una melodia que per a tots fou desconeguda. L’agudesa que emergia de la seva gola s’introduí ràpidament en les orelles dels badaires com si es tractés d’un fibló invisible.
Quan no hi va quedar ningú, feu una capbussada i desaparegué. Hom assegura, però, que l’últim cop que van buidar l’estany només es va trobar un bri de cabells rossos enganxat a la comporta de sortida de l’aigua.
Figuera i Abadal, Manel [et al.]. Llegendes de Cerdanya. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2001.
| Saps llegendes del teu municipi? Envia’ns-les a l’adreça osl@ddgi.cat, i les publicarem en algun dels propers números del Vet Aquí! |
