O o U?
Vet aquí la frase enverinada que posava el punt final al butlletí del mes de juny:
Si us plau, truqueu-nos tan aviat com pogueu.
Aquesta frase, bo i dita, no té cap element que ens cridi l’atenció, tot i que conté el verb pogueu escrit incorrectament. Fixeu-vos que això passa en els parlars del català oriental, ja que, en posició àtona, la u i la o es pronuncien igual: com una u.
suro
[la o final es pronuncia com una u, perquè és en posició àtona]
cocodril
[les dues os es pronuncien com una u, perquè són en posició àtona]
acupuntor
[fixeu-vos que la pronúncia seria la mateixa si el mot s’escrivís així: acopontor]
Per tant, sovint podem dubtar a l’hora d’escriure paraules que continguin el so u en posició àtona, ja que en alguns casos el representem amb una o i en d’altres, amb una u.
Amb tot, hi ha algunes pistes que ens poden ajudar a escriure correctament les os i les us àtones. En aquest Vet Aquí! ens centrarem en l’escriptura d’aquestes vocals a l’interior dels verbs, ja que és el cas que ens ocupa.
Per saber la vocal que hem d’escriure, ens fixarem en la tercera persona del singular del present d’indicatiu (en la qual la vocal «conflictiva» pot aparèixer en posició tònica), i optarem per una u o una o segons la vocal que trobem en aquesta forma:
ell/a ajorna → ajornar, ajorneu, ajornéssiu...
[com que ajorna s’escriu amb o, ajornar, ajorneu i ajornéssiu també s’hi escriuran]
ell/a interposa → interposar, interposava...
[com que interposa s’escriu amb o, interposar i interposava també s’hi escriuran]
ell/a faculta → facultar, facultaria, facultàrem...
[com que faculta s’escriu amb u, facultar, facultaria i facultàrem també s’hi escriuran]
D’acord amb això, pogueu s’hauria d’escriure amb o, perquè la tercera persona del singular del present d’indicatiu és ell/a pot. En canvi, s’escriu amb u (pugueu), perquè es tracta d’una excepció.
Així doncs, hem de tenir en compte que les formes del verb poder (i també les del verb voler) en què el so u aparegui en posició àtona, les escriurem amb una o (podeu, podríeu, pogut...), tret de dues (del present de subjuntiu o de l’imperatiu), que representarem amb una u:
puguem
pugueu
|
ell/a cull, però collir, colliria, colliu...
ell/a surt, però sortir, sorties, sortíssim... |
També són una excepció els verbs
Per acabar, només ens cal corregir la frase enverinada, que quedaria així:
Si us plau, truqueu-nos tan aviat com pugueu.
En tot el matí ha respost ningú la meva trucada.
En tot el matí no ha respost ningú la meva trucada.
