n 
aquell temps, el castell d’Hostoles no era pas com avui: era un castell molt fort, i els seus habitants eren molt rics i poderosos. El seu senyor es casà lluny del país amb una senyora amb la qual tingué, ja de retorn al castell, una filla molt guapa. Com que aquesta sempre estava malalta, el senyor va obligar els amos i masovers de les cases de pagès veïnes que anessin a vetllar-la, per torns, a les nits. Una nit que tocava pujar al castell als de la casa dita la Plana, la mestressa va manar al mosso que hi anés, però aquest s’hi va negar i li digué que primer perdria la feina, abans que anar al castell a vetllar la pubilla.
Per sort, aquella nit hi havia a la Plana un carboner que digué a la mestressa:
—Què s’hi ha de fer, al castell?
—Res més que vetllar la senyoreta.
—Doncs si em doneu quatre duros i em deixeu uns esclops i una capa, jo mateix hi aniré.
La mestressa acceptà el tracte, i el carboner se n’anà cap al castell tot xano-xano.
Quan hi arribà, preguntà què havia de fer i el portaren a una cambra molt gran i ben endreçada, on jeia la noia malalta. El deixaren sol amb aquesta, que no parà d’amoïnar el carboner en tota la nit:
—Gira’m d’aquest costat, ara gira’m de l’altre; ara abriga’m, ara descotxa’m; ara això, ara allò...
El carboner, amoïnat perquè la noia no el deixava descansar, li preguntà:
—Senyoreta, vostè no dorm?
—No dormo pas mai, respongué ella; ni de dia ni de nit en ma vida no he dormit.
—Doncs deveu ésser filla del diable, car només el diable i els seus fills tenen la facultat de viure sense dormir!
En sentir això, la pubilla va fer un xisclet i cridà:
—Mare, mare, sentiu què diu aquest home? Que he estat engendrada pel dimoni!
—És clar que ho has estat!, respongué la mare des de dins.
—Jesús, Maria i Josep!, cridà el carboner tot esgarrifat.
Llavors se sentí un terratrèmol terrible. Era el castell, que s’esfondrava amb gran estrèpit.
Quan el carboner es refeu, es va trobar entre bardisses i un munt de runes com les que encara avui es poden veure al voltant del castell. Es va aixecar, va tornar a la Plana i digué a la mestressa:
—Ja no haurem de vetllar mai més al castell!
Text adaptat de:
Gomis, Cels. La vall d’Hostoles. Barcelona: Llibreria Albar Verdaguer. Centre Excursionista de Catalunya, «Biblioteca Econòmica», 1894.
|
Saps llegendes del teu municipi? Envia’ns-les a l’adreça osl@ddgi.cat, i les publicarem en algun dels propers números del Vet Aquí! |
