Contacte

Passeig 10 d’abril,

2n. 2na.

Casa de Cultura

Apartat de Correus 162

17520 Puigcerdà

ieceretans@gmail.com

Tel.: 972.880.458

 

 

Món Ibèric als Països Catalans - Novembre del 2003

Ilergets i lacetans occidentals. Deu anys de recerques i algunes propostes de síntesi.

 

Autor

Ignasi GARCÉS ESTALLO, Universitat de Barcelona

 

Resum

La primera part de la ponència té per objectiu la realització d’un balanç, ordenat segons els diferents àmbits d’estudi, de les principals aportacions a la recerca durant la darrera dècada. L’elecció d’aquest espai temporal ve condicionada per la data de celebració del Congrés de Mataró El poblament ibèric a Catalunya, última ocasió en què es redactà una síntesi general (Garcés, Junyent, Lafuente i Lòpez 1993), tot i la seva major incidència en les etapes antigues.

 

En els darrers dos lustres la producció bibliogràfica pot qualificar-se, en general, de notable i diversa. No han mancat obres col·lectives d’assaig de caire general (Catàleg de la Sala d’Arqueologia de l’IEI 2002), d’exposició d’alt nivell (Indíbil i Mandoni, reis i guerrers 1996), de síntesi comarcal (La Noguera antiga 2001) o de caire divulgador de projectes (Vilars 2000 1997), sense oblidar l’aparició de diversos materials multimèdia (en Els Vilars d’Arbeca). Un bon conjunt d’articles, ponències i intervencions en congressos han abordat novetats parcials, procedents d’excavacions, valoracions del poblament, estudis –en molts casos reestudis- de manifestacions funeràries, o qüestions d’organització social i ideològica. Aquesta activitat, no precisament petita (p.e. la producció relacionable directament o indirecta amb el projecte Vilars sobrepassa la trentena de treballs), no pot amagar, però, mancances vitals pel que fa a altres períodes o temàtiques. La tradicional sequera de monografies de la zona s’ha extremat, i amenaça ja amb desertitzar l’escassa projecció exterior que gaudeixen els ilergets. Com exemple d’això que diem es pot reflexionar en un fet: l’Exposició Els Ibers, princeps d’Occident (1998), que contenia 354 objectes d’arreu el món ibèric, només mostrava dos denaris de plata -d’Iltirta i Bolskan, respectivament- per il·lustrar l’extens espai que ens ocupa. Tota una metàfora de la compra del silenci dels seus monuments, armes, joies i originals ceràmiques.

 

En comparació amb la producció escrita, les novetats de camp han estat més modestes. Les terres de Lleida, tradicional pedrera d’iberistes, no han escapat al dictat del mercat professional i, per sobreviure, els joves llicenciats han fugit cap a etapes històriques més rentables. Un bon termòmetre van ésser les Jornades d’Arqueologia 2000, organitzades per la Generalitat de Catalunya a Lleida: la sessió dedicada al món ibèric s’enllestí ràpid, amb només 5 intervencions i, desprès del parèntesi del món romà, vingué l’esgotadora jornada, amb 41 aportacions anunciades, pel període Medieval i Modern. Un panorama força preocupant, en el qual només Vilars ha mantingut una continuïtat admirable, més encara per la seva constant dedicació a la recerca multidisciplinar, i a la conservació i difusió del patrimoni. No obstant, petits jaciments com Roques del Sarró (Lleida) o el camp de sitges de Missatges (Claravalls, Tàrrega) han estat excavats totalment. Especial atenció mereix el segon: per primera vegada es disposa en la zona d’un conjunt prou notable de sitges i estructures de treball, complimentades per quatre anys de recerca paleoambiental i econòmica que tot just ara han finalitzat. Hi ha fundades esperances en les novetats que representen les joves excavacions, iniciades molt darrerament, per equips diferents, en recintes fortificats com Carrasumada (Torres de Segre), Monteró (Camarasa), Antona (Artesa de Segre) o Estinclells (Verdú). Aquest darrer jaciment evidencia esplèndides possibilitats pel que fa la coneixement de l’urbanisme al voltat del 200 a.C. i planteja preguntes cabdals de caire històric. També s’ha iniciat un projecte que cerca reunir la dispersa informació, generada al llarg de 90 anys, en el conegut Tossal de les Tenalles (Sidamon).

 

La dècada ha reportat la reveladora troballa de l’estela de Guissona, s’ha restituït la desapareguda de Fraga, i han sorgit treballs que han aportat nova llum respecte el magnífic Monument de La Vispesa (Tamarit de Llitera). Tot just s’ha reprès, en aquests moments, la necessària edició dels ploms ilergets, durant molts anys oblidats.

 

En una segona part de la intervenció abordarem alguns posicionaments teòrics, més o menys consensuats i, en el seu cas, procedirem a suggerir propostes alternatives als mateixos. Entre les problemàtiques que, en el nostre entendre, cal repensar i debatre en profunditat durant els propers anys, figura, en primer lloc, la conveniència d’una nova periodització que, sense distreure del fet de la continuïtat bàsica de les cultures ilergeta i lacetana, estigui en consonància amb el ritme de transformació de les mateixes. Aquesta reflexió s’estén a altres àmbits, entre els quals destaquem el qüestionament d’un suposat Estat ilerget arcaic, darrerament insinuat, però no definit i molt menys demostrat. En un futur s’haurà de repensar, en tota la seva extensió, la continuada relació entre un territori interior de forta i marcada personalitat i altres regions, en particular amb les meridionals, que esdevingueren una rica font d’aprovisionament d’idees que assimilaren els ilergets, més enllà de l’anomenat Període Antic. D’una forma més matisada –i aliena a tot “pre-judici”– caldrà cercar una explicació a les concordàncies simbòliques que els ilergets mantenen amb formacions ultrapirinenques i occidentals, fet conegut però mai debatut.

 

Una darrera reflexió, més d’ordre pràctic que no pas teòric, sorgeix de la preocupació generada per la inexistència ancestral de projectes conjunts entre la totalitat dels investigadors que es dediquen a l’espai ilerget. S’haurien de generar intercanvis d’experiències i reunions periòdiques. Els ilergets són una antiga formació avui dia a cavall de dues administracions autonòmiques; en el futur caldrà convèncer als responsables d’aquestes sobre la conveniència d’establir lligams, que permetin sumar sinèrgies en la recerca d’un passat comú.