Cultura material, economia i comerç de la fi del neolític a l’edat del bronze en la Catalunya peninsular

MARTÍN CÓLLIGA, Araceli (1)

MAYA GONZÁLEZ, José L. (2)

PETIT i MENDIZÁBAL, M. Àngels (3)

 

1.-Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya

2.- Professor titular de Prehistòria. Universitat de Barcelona

3.- Professora titular de Prehistòria. Universitat de Barcelona.

La realitat del patrimoni i de l’estudi d’aquest llarg període se simplifica en un abundant nombre de punts en un mapa i unes hipòtesis de treball amb una contrastació deficient per manca de dades. S’ha interpretat valorant el que tenim des d’antic, aconseguit amb metodologies molt desiguals, encara que majoritàriament justificables en el marc de la recerca d’aleshores, i ponderant presències i absències de jaciments i materials significatius amb la voluntat de positivar el nostre registre i els mitjans humans i pressupostaris de què disposem. Però aquest registre ens ha permès arribar fins al moment d’avui, i volem rendir un viu record i el més gran reconeixement a tants investigadors, que des de la sinceritat del seu treball voluntariós, no egoista, han aconseguit que avui sapiguem el que sabem.

Amb les dades esmentades, nombroses però moltes de dubtosa fiabilitat en el seu conjunt, creiem que les recents síntesis publicades esgoten la via de recerca tradicional, basada en la descripció dels seus béns materials i en l’ anàlisi de la localització i caracterització dels jaciments i de la distribució geogràfica per inferir propostes d’aproximació de l’entitat cultural, social i econòmica de les poblacions que ocuparen aquestes terres en el III mil·lenni abans de la nostra era.

Tornarem a resumir, però, el que venim explicant amb la voluntat que aquest col·loqui serveixi de reflexió i de canvi i poguem trobar un nou enfoc que permeti avançar per algun camí que ens porti més lluny en el coneixement d’aquest període.

Cultura material

La cultura material és el primer testimoni que l’arqueologia identifica i adscriu. Aquest primer element d’estudi serveix de poc sense un context geogràfic, arqueològic i cronològic.

De la cultura material, la ceràmica és el millor indicador cronològic; uneix geografies distants i diferents i relaciona altres expressions diferenciades de la vida i de la mort.  És l’element diagnòstic més global i potser menys explícit a l’hora d’informar-nos sobre la individualitat d’una població.

El registre majoritari procedeix del món d’ultratomba. Malgrat que els enterraments fossin individuals i generalment  primaris, l’ ús col·lectiu de les diferents arquitectures (fosses, hipogeus en pla i en vessant, cistes, dòlmens i afins, balmes i coves) va exigir buidaments i reordenacions que minvaren el dipòsit original i barrejaren l’aixovar total en dificultar el reconeixement dels gestos rituals i la individualització dels grups que freqüentaren el lloc. D’aquests jaciments i d’altres d’habitació en cova i a l’aire lliure procedeixen els vestigis analitzats.

Diferenciem 3 tipus de lots ceràmics:

- Un mostrari verazià monòton de vasos simples amb perfils corbs, prensions preferents de mugrons i orelles allargades, i decoració plàstica de cordons llisos paral·lels,  només alterada amb algun motiu d’orles repujades i bandes incises amb motius trencats o triangulars en bandes, que recorden gustos coneguts en contexts Treilles i Ferrières del Migdia francès.

- Un mostrari campaniforme d’unes poques formes i  decoracions molt estandarditzades repetides per una àmplia geografia europea. Aquestes característiques l’han fet objecte d’estudi des d’antic i han eclipsat altres elements i aspectes culturals, malgrat això i potser per això la seva significació continua essent molt discutida en l’actualitat. A Catalunya s’han trobat els estils campaniformes cordat, marítim i epimarítim, més els incisos que hem qualificat de regionals i que hem anomenat Pirenaic i Salomó, i l’ epicampaniforme incís, “barbelé” i del “nord-est”. El mobiliari ceràmic d’acompanyament és difícil d’assegurar per manca de jaciments closos. Quant a la resta de material, se li ha adjudicat tradicionalment un lot format per les fletxes d’aletes quadrades, els botons en V en os i petxina, els punyals de llengüeta de coure i els braçals d’arquer d’esquist. Quasi tot està avui dia en crisi.

- Un mostrari ceràmic assignat tradicionalment a l’edat del bronze amb decoració plàstica de cordons digitats i incisos. En aquest context conviuen vasos amb doble mugró, el primer a nivell de la vora que s’ha volgut interpretar de tradició Veraza. De vegades també es troba algun petit fragment isolat amb decoració clàssica campaniforme incisa, diferent del que anomenem “incís epicampaniforme”, “barbelé” o “grup del nord-est”, també presents en aquests horitzons, tot i que sota mínims.

Amb tots aquests mostraris es poden trobar elements lítics entre els quals sempre s’han destacat les eines dobles, les llargues fulles-ganivet i la varietat de fletxes al costat dels elements de substrat. És l’època daurada de la  indústria lítica tallada abans de desaparèixer al llarg de l’edat del bronze. Les eines de mòlta, destrals, aixades... persisteixen sense grans diferències. La indústria en os afegeix fletxes i puntes que recorden els tipus metàl·lics.

Però la tecnologia metàl·lica és l’autèntica estrella del període. Desconeixem la cronologia i la responsabilitat dels primers minerals metàl·lics manipulats i si aquesta manipulació respon a la pràctica d’una tecnologia importada o és fruit de l’esperit d’exploració i de recerca que caracteritza la nova època. En qualsevol cas, Catalunya té suficients afloraments d’or i de coure capaços de satisfer la petita demanda inicial, limitada a adornaments, algunes eines (punxons i destrals planes) i armes (punyals i fletxes). Un estudi recent indica que hi ha una bona correlació entre les composicions de les peces metàl·liques i els minerals coneguts i analitzats. 

Comerç

El bescanvi de productes subsistencials és quelcom indubtable i no mesurable. El bescanvi de productes no subsistencials s’ha abordat mitjançant anàlisis oculars i analogies dels materials arqueològics. Així s’han proposat xarxes i definicions d’objecte de prestigi, tot el qual no s’aguanta en el panorama dels moderns estudis.

Cal redefinir conceptes i dissenyar noves investigacions en l’anàlisi de materies primeres, malgrat ser conscients que això tampoc no és suficient per contrastar algunes de les hipòtesis plantejades. Hem de poder diferenciar entre elements intrusius, productes locals originals, productes locals creats en el país a partir de l’ activitat d’artesans nouvinguts, o simplement de pas, que reprodueixen els seus models, i idees integrades dins la transmissió tecnològica. En aquest paquet es poden trobar les perles d’aletes, el botó Durfort, els botons en V, els vasos decorats d’afinitat Treilles-Ferrières, els campaniformes internacionals, etc. per citar alguns dels elements més destacats, minoritaris i amb atribucions automàtiques, siguin o no correctes.

Economia

La bioarqueologia no disposa de suficients estudis que permetin determinar les pràctiques econòmiques d’aquest període.

La implantació geogràfica i alguns pocs estudis ens permeten confirmar que es practicava l’agricultura, menys extensiva que en etapes anteriors, i la ramaderia era diversificada i diferenciada segons el tipus de jaciment en plana i muntanya. També coneixem que s’explotaven els productes secundaris i s’experimentaven nous productes no subsistencials. El registre més antic estudiat és una llavor incrustada en un fragment decorat campaniforme de Cova del Cartanya, i els cereals de Cova del Toll analitzats per M. Hopf (1971) i datats en 4295±140 BP. que podrien pertànyer al verazià, molt més representat en aquesta cavitat que el campaniforme, bastant testimonial.

El registre verazià es troba en balmes i coves a la muntanya i en fons de cabanes i fosses a la plana. El registre campaniforme regional es prodiga a la muntanya, on el registre faunístic sempre està present, sovint en jaciments on també es detecta veraza. Recordarem que les recents i extenses intervencions urgents del Servei d’Arqueologia de la Generalitat han descobert assentaments verazians i de l’edat del bronze inicial en planes molt fèrtils de la depressió Prelitoral i Central, però no campaniforme pur amb cronologia calcolítica. Perquè el campaniforme només s’ha trobat a les planes barrejat amb testimonis de l’edat del bronze inicial en fosses a l’aire lliure.

La documentació de què disposem ens pot fer plantejar, a grans trets, una dedicació agropastoral per al verazià i una economia amb més intensitat ramadera, no exclusiva, per al campaniforme, però cal comprovar aquesta hipòtesi.

També s’ha atribuït un paper de prospectors de minerals metàl·lics i de metal·lurgistes als campaniformes, i tot i reconèixer la pràctica metal·lúrgica i un gust pels objectes metàl·lics, no creiem que fossin els únics processadors metal·lúrgics del calcolític a Catalunya, i menys encara que aquestes activitats fonamentessin exclusivament la base de la seva cultura.

Els únics testimonis d’activitat prospectora i metal·lurgista, amb adscripció segura fins al present, pertanyen al nivell campaniforme de la Cova del Frare i de la Balma del Serrat del Pont, però verazians i campaniformes es localitzen prop d’ afloraments de minerals, i molts jaciments amb productes metàl·lics mostren verazià i campaniforme entre el seu registre barrejat.

La ponència es plantejarà amb la voluntat d’examinar l’entitat dels elements diferenciadors dels grups cronoculturals i els fonaments de la seva interpretació històrica.

 

Mise en évidence pluridisciplinaire de pratiques agro-pastorales forestières durant le Néolithique sur le piémont nord-pyrénéen

Didier GALOP1 , José Antonio LOPEZ SAEZ2 et Boris VANNIERE1  


1 Laboratoire de Chrono-Ecologie. UMR 6565 CNRS, UFR Sciences et Tecniques

  16, route de Gray

   25.000 Besançon (France)

2 Laboratorio de Arqueobotanica. Instituto de Historia. CSIC.

  Duque de Medinaceli, 6

  28.014 Madrid (Spain)

La carotte provenant du sondage de la tourbière de Cuguron située à basse altitude sur le piémont garonnais (Commune de Cuguron, Haute-Garonne) à fait l'objet d'une étude pluridisciplinaire combinant l'analyse des pollens fossiles à celles des microfossiles non-polliniques (spores, micro-organismes) et des résidus carbonisés. Cette séquence, qui permet une reconstitution locale de l'histoire de l'environnement, met en évidence une succession de phases d'emprise agro-pastorale entre la deuxième moitié du Vème et le Ier millénaire av. J.C.

Ainsi, les données montrent localement l'existence d'un système agraire forestier durable, reposant sur une agriculture sur abattis-brûlis associée à des activités pastorales, ainsi que sur la pratique de l'émondage des principales essences fourragères (tilleul, orme, frêne). Ces phases
d'utilisation du milieu, dont la portée chronologique semble variable (extrêmement brève ou plus durables), sont systématiquement et momentanément suivis d'une déprise ou d'une modification dans l'utilisation de l'espace, favorable à une régénération forestière post-culturale (bouleau, noisetier).

Un tel système semble fonctionner tout au long du néolithique sans entraîner pour autant une modification radicale de la couverture forestière. Ce n'est que postérieurement, durant l'âge des métaux, que les données attestent de la pérennisation des activités agro-pastorale ainsi que d'une augmentation de la pression sur les écosystèmes forestiers.